e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

02 de Novembre de 2012

Mogelsberger Liedli - sardana

La setmana passada va néixer el besnét de la meva tia. Ella no el va poder conèixer, perquè avui fa un any que la van enterrar.

La meva tia era la tercera de quatre germanes, filla d’un obrer murcià inquiet i d’una venedora del mercat que havia arribat a Barcelona com minyona murciana.

La meva tia, també, era una mena de dipositària casual de coneixences. El mestre Galí, els Maragall, l’Antoni Tàpies, i tota aquella gent que havia girat al voltant de la plaça Molina, a Barcelona, molts dels quals formaven part de la comunitat d’alemanys i de suïssos.

Era noia de sardanes i va fer amistat amb els nois de l’escola suïssa. Un d’ells li va proposar que deixés la fàbrica de Barcelona i anés a la que el seu pare tenia a Suïssa. Passat un temps, es va acabar casant amb el mosso de la granja del costat de la casa on vivia, i va deixar amb un pam de nas el pretendent fill de l’industrial. Fins a quin punt ella sabia les intencions del pretendent o no, no ho sabrem mai, perquè en diversos aspectes semblava viure en un món paral·lel.

El fet que la meva tia Dolors hagués emigrat a Suïssa em va permetre conèixer una realitat diferent al tardofranquisme i a aquell postfranquisme anomenat transició. Tinc diverses experiències i dades en el meu bagatge, i un model de país també, a part d’altres aspectes.

També cal destacar una dada més, i és la militància catalana de la meva tia.

El meu oncle, després de casar-se, va anar a treballar a una fàbrica a un altre lloc. La casa se la van fer també al poble del costat, a prop d’un bosc i d’un rierol. Lentament, la casa es va anar convertint en un lloc d’acollida per als animals. Per darrere de la casa, hi baixaven les daines a treure el cap per la finestra de la cuina, especialment quan la tieta hi posava alguna cosa a refredar (la finestra de la cuina, al primer pis, queda l’altura del terra del bosquet) i el meu oncle va començar a construir casetes per als ocells. Per dins de la casa van començar a proliferar les estatuetes fetes amb fusta, que mostraven pastors i ramats. I anaven pujant per l’escala, seguint un camí fet amb ciment. Ben aviat les figures de fusta, tradicionals dels pastors, es van convertir en una tècnica nova, el ciment armat amb filferro.

 

Lentament, doncs, aquelles casetes es van anar convertint en més. Les meves cosines volien muntar a cavall, i el meu oncle els va construir un cavall, també de ciment. Després hi va fer una mena de bassa petita, perquè les nenes, encara menudes, hi xipollegessin – una bassa que més tard va esdevenir jardinera.

Per la façana oest, un avet, també de ciment, provava d’amagar la casa –blanca enmig del bosc- i actualment serveix perquè l’esquirolet i el teixó hagin portat les seves famílies a viure al sota-teulat. I en el balcó, una xarxa metàl·lica va començar a teixir-se de petxines.

També al balcó hi va aparèixer una estatueta diferent. Mentre totes eren d’animals, de casetes tradicionals, de dones gegants, d’àngels, d’enterramorts o de pastors, aquella estatueta era formada per balladors. Balladors de sardana.

Sí: el meu oncle, l’Ulrich Bleiker, va incorporar les petxines de la Mediterrània i les sardanes al seu univers.

 

Quan el meu oncle es va jubilar, va muntar el seu talleret al garatge, després al balcó, i finalment dins de la cuina, per fer estatuetes de ciment. Quan venia a Barcelona provava de sortir a passejar però un dia es va perdre i, des de llavors, sempre es quedava a la rerebotiga del taller de mon pare, fent estatuetes. Les estatuetes el van acompanyar fins el seu darrer dia, en un llunyà 1994.

 

Fa un any la meva tia, amb el cor feble, va provar de tornar a viure a casa, després d’un mes de convalescència a Oberhelfenschwil. Vam parlar per telèfon: tenia por de desmaiar-se dins de casa i va decidir ingressar a la residència d’avis del poble. Tres dies més tard, gaudint una broma del metge, diuen que a riallades, va morir.

 

La casa segueix allà, amb les estatuetes clavades en la tanca, fixades a la façana. Algunes petxines han caigut pel fred. Les estatuetes portables han anat, la majoria, a mans de col·leccionistes privats i museus. No crec que cap cèrvol ni cap daina baixi a la cuina, perquè no hi ha ningú.

Fa poc més d’un any li explicava a la meva filla que m’hauria agradat anar-hi, que ara té l’edat per començar a viatjar, però que el pressupost és el que és. L’altre dia miràvem les fotos del seu nou nebodet i les dels cosins davant de la casa.

 

Amb la tieta va marxar aquella manera més lliure d’estar a Suïssa. Entrar i sortir de casa sense horari, descobrir els boscos i les muntanyes, “espiar” el funcionament de les infraestructures i de les escoles i de les llengües i de l’exèrcit (i tantes més coses que podríem importar per a Catalunya!). M’hauria agradat conèixer millor una amiga de la meva cosina però, per la resta, els meus estius suïssos van ser complerts i ara m’hauria agradat que la meva filla hagués fet el mateix camí. Ara, però, la casa és inhabitable i les meves cosines s’estan en una ciutat, més gran, a cinc minuts d’Àustria i de Liechtenstein.

 

En algun lloc, allà, algú es pregunta què són aquells ninos de ciment que fan una rotllana amb els braços enlaire. I ja no hi ha ningú a prop per explicar-ho.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
606
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR