e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

22 de Setembre de 2012

Les paelles, en mans de criatures, s'abonyeguen

Diuen que en un moment de la seva evolució, els infants tanquen els ulls per “eliminar” tot el que hi ha al seu voltant. No hi ets, perquè la criatura ha tancat els ulls i no et veu, encara que et pugui sentir. Fins i tot per jugar a amagar-se, el que fan és cercar un lloc des d’on no vegin l’altre, és a dir: posar-se en un lloc que els tapa els ulls – però no els peus, el cos, les mans...

Un fet curiós que s’associa a aquest moment és que la criatura pot estar jugant, per exemple, amb l’aneguet de goma, a la banyera, i no sap recuperar-lo quan se li posa darrera, perquè quan no el veu, l’aneguet ha deixat d’existir.

Catalunya ha donat mostres de desencís per la seva pertinença si-us-plau-per-força a les Espanyes. N’ha donat mostres des del primer moment. Fins i tot abans del Decret de Nova Planta, ja va expressar-se durant la guerra dels Segadors primer de manera poc assertiva (falsejant dades se simulava una força demogràfica superior, però també implicava l’aportació de més soldats a l’anomenada “Unión de Armas”) i després ja en un intent desesperat d’autoprotecció (la pròpia guerra dels Segadors, que va acabar amb la mort de Pau Clarís i la pèrdua de la Catalunya Nord).

Totes aquestes mostres de desencís van ser ignorades per l’Espanya que tanca els ulls. Algunes poques vegades es va cedir en alguns petits detalls – i els resultats van ser espectaculars amb la Mancomunitat i amb la Generalitat republicana, que van propiciar un salt endavant de modernitat i d’eficàcia de gestió, a més de frenar temporalment el genocidi cultural, motiu pel qual, a més dels daltabaixos militars o socials del moment, van aparèixer Primo de Rivera l’any 23 i Franco l’any 36.

Espanya, però, ha continuat tancant els ulls. I ha continuat volent anar “a la seva” sense escoltar. Catalunya – el conjunt dels Països Catalans – no existeix, tanco els ulls i segueixo el meu camí. Qualsevol mostra d’incomoditat, qualsevol queixa, se silencia i s’ignora. El seu egocentrisme els porta a la negació de la realitat. La Terra és plana, i prou.

Fa unes poques setmanes la responsable de premsa de UPyD a l’Asamblea de Madrid em deia que els independentistes no som més que “unas pocas decenas de miles”. I el seu discurs s’ha basat en els drets de les persones i la inexistència de dèficits fiscals entre territoris. Quan jo li he esmentat el meu dret a parlar la meva llengua, o el meu dret a aconseguir una autovia gratuïta d’acord amb el meu IRPF, m’ha respost amb silencis. La setmana passada se’n reia quan el president Mas va anomenar-se “president del país” en la roda de premsa a Madrid. “País”, un concepte abstracte que serveix tant per a mitja unitat de paisatge com per a un continent sencer implica per a ella “una legalitat internacional que Catalunya no té ni tindrà mai”. La meva resposta va ser enviar-li l’enllaç al terme “país“ del diccionari de l’IEC. Immediatament, em va titllar de nazi. El passat onze de setembre, doncs, unes “desenes de milers” de persones (concretament i d’acord amb el meu càlcul, 187,2 desenes de milers de persones) vam sortir al carrer i una quantitat similar van observar aquesta manifestació per televisió.

L’onze de setembre no és inici de res. No ho és el rescat que va haver de demanar Espanya ni la sortida a la llum dels problemes gravíssims de Bankia (una entitat financera que va afavorir totes les operacions de la Comunidad de Madrid, entre les quals cal comptar la compra i finançament d’Iberia, companyia que va denunciar Spanair als tribunals europeus de la competència quan la Generalitat va fer el mateix). Tampoc no ho són les sentències continuades contra la llengua catalana a l’escola (tendents a crear models separatius entre criatures bilingües i criatures monolingüehispanoparlants, o, per evitar la separació, imposar les escoles amb l’espanyol com a llengua vehicular). Tampoc no ho va ser, del tot, la sentència contra l’Estatut el 2010. Tot això han estat moments punta que han volgut eixamplar les ferides de tres-cents anys (m’agrada dir sis-cents: des dels primers disturbis contra els jueus i l’aparició dels dominicans). La consciència catalana sempre hi ha estat. S’ha mantingut també present, cada dia, al Parlament, en la legislatura actual, de manera més insistent i visible, per part de Solidaritat, igual com hi havia estat present en altres moments, des de 1979. Som a on som per la perseverança dels catalans en no desaparèixer – i no només és la llengua o la cultura, sinó també un tarannà determinat i una determinada visió del món i de la societat. I també som a on som per la perseverança espanyola en... tancar els ulls i fer puntades de peu.

Quan no t’escolten, fas la teva. Si no t’ho permeten, valores: si el que no et permeten és una cosa menor, fas una altra cosa. Quan ja t’hi estàs jugant la vida, llavors dius “prou”. Dius “prou” i el de davant continua concentrat en la seva realitat paral·lela, amb els ulls tancats. Saps que t’estàs jugant la vida, i dius “prou” més fort. I més persones veuen, com tu, que queden dues opcions: deixar que t’empenyin per la finestra, o apartar aquell moble (la “Constitució”? no! les perversions jurídiques i mentals de qui t’acorrala) que et fa nosa per poder marxar per la porta. Si el moble és inestable, es trencarà i qui et vol eliminar seguirà amb els ulls tancats, però t’acusarà de moltes coses lletges.

Han passat deu dies des de la manifestació de l’onze de setembre. La primera reacció espanyola va ser minimitzar-ne l’assistència. La segona reacció va ser l’amenaça. La tercera ha estat voler capgirar la situació. Sempre, però, amb els ulls tancats. Espanya no ha entès res, no vol entendre i mai no ho farà, perquè no obrirà mai els ulls, perquè es va quedar aturada en aquell moment de l’evolució que, amb els ulls tancats, crees el teu propi univers.

Deia en Kissinger que la millor manera de controlar qualsevol crisi és, un mateix, dur-la al seu punt màxim; d’aquesta manera el poble català va aconseguir fa deu dies els mànecs de totes les paelles pròpies. Espanya, però, encara pensa que volem parlar dels condiments. Comencen a sentir-se, ara, propostes de desembussar fogons que sempre han estat inutilitzats –per exemple, el “federalisme” que ara resulta que tothom tenia com a gran projecte però que era invisible.

Espanya ha obert els ulls, però se’ls continua tapant amb les mans. Com a extremitats lliures, doncs, li queden les cames. Podrà fer puntades de peu. I cridar i fer molt de soroll. Recordem, però, que les criatures petites no saben caminar ni saben parlar. I que les seves enrabiades els poden portar a aquells espasmes de no saber respirar bé. De mal, doncs, no ens en podrà fer. I encara no és una criatura prou gran perquè entengui les explicacions de com és el món que, per tant, ens podem estalviar. I, el que és més important, nosaltres no en tenim cap vincle – ja n’hi ha d’altres, al nostre voltant, a qui pertoca tenir-ne cura i educar-la.

La setmana vinent es presenta interessant: les rebequeries de la criatura mostren indisposició a créixer o a destapar-se els ulls; el president Mas explicarà la seva proposta al Parlament; Solidaritat presentarà una proposta per a un govern d’unitat i la declaració unilateral d’independència mentre cada dia un parell de municipis (no pas petits) ja s’han proclamat lliures; Esquerra recorda al president Mas que el camí ha d’anar cap a la independència; en Carretero també veu bé una declaració unilateral aviat dins d’una gran unitat independentista; les CUP avancen en la proposta del consell d’electes dels PPCC...

...i tot això dintre d’un garbuix de declaracions, primer amb calculades ambigüitats i després amb evidents contradiccions sobre quina és l’aposta de Convergència o la d’Unió en una barreja d’independentisme i d’unionisme difícil de pair.

Enmig de tot això, algunes empreses i entitats tanquen també els ulls i es perden la visió de la jugada futura, potser a canvi d’un petó de la criatura que fa rebequeries –un petó que hauran de retornar amb moltes joguines.

Recordem, però, que avui encara tenim totes les nostres paelles pel mànec.  Recordem, també, que les paelles, en mans de criatures petites, s’abonyeguen.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1111
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR