e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

04 d'Octubre de 2012

El meu carrer ha canviat molt des que jo era petit. Abans hi havia dues voreres estretes, una franja de cotxes aparcats (que cada 15 dies canviava de costat) i una calçada de llambordes i ciment ben llis, perquè a les festes majors hi havia fet ball i no volien ensopegar. Un aparcament utilitzava part de l'estructura d'un antic cinema, fins que hi van fer un edifici nou. Vivíem a la rerabotiga del taller del pare fins que hi vam anar, a aquest edifici. Un dia parlaré de la veïna del pis de sobre, principal motiu per aquella mudança. I del cotxe que va desfrenar-se al primer pis del garatge i va anar a parar, rampa avall, al vestíbul de la senyora Roseta, al costat de casa. vam tenir el millor enllumenat de Barcelona perquè de veïns hi teníem un jutge del "movimiento". Ara ens queda un comissari de la policia espanyola, i no tenim rates perquè, suposadament, un veí, conegut periodista, va aconseguir fa pocs anys un aparell d'ultrasons en les nostres clavegueres.


Era un carrer ple de tallers (de pintors -mon pare i dos més-, fotògrafs-impressors -Sabater, ara regentat per l'aprenent que va heretar el negoci, en Magencio- , metallistes -metalvis-, ferrers -Martí-, fusters -el d'ara, en Saixa, és un bielorrús molt català-); hi havia un carboner -en Pijoan-, i una nevera -la de la senyora Pepita- de barres de gel que trituraven per dur al mercat. I també una bodega amb un gos -el Popi-, i la senyora Maria i els seus fills l'Eugeni i la María José. El seu pare ha donat nom, accidentalment, a un personatge del programa La Competència, en Quimet Bodega, que pressuposo "nascut" en aquest espai ara recuperat per uns joves amb empenta.

 


Ara el meu carrer és un carrer de circulació invertida. Durant un temps, les nits de cap de setmana, per entrar a casa va caldre caminar per damunt dels cotxes aparcatsde la gent que anaven als "after". Després hi van posar pilones. Molts tallers van tancar i fa poc van obrir-hi una fruiteria, una llibreria (casa Anita) i una nova galeria d'art en el lloc on abans ja n'hi havia hagut una. El poc trànsit permet, suposadament, una vida relaxada.
La meva mare, quan va marxar definitivament de casa (quan va sortir de l'hospital va anar directament a una residència on no té problemes de mobilitat), ho va fer amb llitera, fins que a pocs metres de l'ambulància una roda es va enganxar amb un forat, i tant els sanitaris com la mare van acabar a terra. Des de llavors, habitualment, les ambulàncies tornen a aparcar davant de les portes de les cases a on van a buscar els malalts.
Avui ha estat un d'aquests dies. L'ambulància s'ha aturat davant d'un edifici i els sanitaris han entrat a buscar-hi algú. Per la cantonada ha entrat un 4x4 i immediatament s'ha posat a tocar el clàxon. Un dels camillers ha tret el cap per la porta per dir que "ara marxem, un moment si us plau". El conductor del 4x4 ha gesticulat impacient i ha seguit tocant el clàxon unes quantes vegades més. Sigui com sigui, no ha donat cap explicació per la seva pressa. I no han passat pas els dos minuts que es permeten de parada als vehicles "normals" (suposo que no compten en el cas d'ambulàncies).

 
 
Aquest és el model de societat que no m'agrada. Més amunt heu llegit l'origen de l'enllumenat o dels foragitadors de rates. O el funcionament dels vehicles aparcats. Tampoc no m'agrada. Són esdeveniments que toquen la ratlla. Però pressionar amb el clàxon perquè una ambulància que està atenent una urgència s'aparti, això passa de ratlla.
 

Recordo el 1979. Aquell moment de "entre tots ho farem tot". Acabàvem de passar d'un temps convuls (el final d'una dictadura no pas al llit sinó dins del rotlle d'una estora rodolant per unes escales - i un inici accidentat de suposada democràcia) a un moment on tot era nou. En un poblet molt menut tothom s'ajuntava per eixamplar els camins, per portar l'aigua, per reposar l'empedrat als carrers i els murs. Il•lusió col•lectiva. D'aquella època són també la majoria de publicacions innovadores en aspectes pedagògics, urbanístics, socials. Una època feliç, de persones actives que col•laboraven les unes amb les altres i que procuraven mantenir el bon humor malgrat les dificultats, el terrorisme d'extrema dreta, el terrorisme d'ETA, la crisi econòmica, la pujada de l'atur, les empreses que tancaven...

Lentament, però, tot es va anar tornant gris. I encara hi ha moments grisos. El cas del 4x4 avassallant l'ambulància en un carrer que, a més, és peatonal, en diu molt d'això. Les empentes que ahir vaig patir i observar al Metro quan anava a una reunió, també. I també fa 10 dies en l'entrada a un concert on hi actuava la meva filla. Egoisme. Egocentrisme. Amb ceguesa. Perquè l'ambulància no marxarà abans (o potser, amb els nervis, hi haurà més contratemps i encara marxarà més tard); perquè el metro no es mourà de lloc fins que no hi siguem tots a dins i perquè si ets dels 1000 primers tindràs seient segur... però en tots els casos has deixat la llavor del mal rotllo.


El passat 11 de setembre va sorgir una alegria col•lectiva transformada ràpidament en felicitat. I segur que moltes més persones, a part de mi, van associar (com ja ho vam fer el 1977) aquesta alegria/felicitat col•lectives amb aquesta sensació de poble unit, solidari, alegre, i "de bon rotllo". Sabem que aquest és un dels nostres trets diferencials. I ara sabem també que en molts moments havíem perdut aquesta capacitat de ser "jo" i "nosaltres" alhora. Ens han explicat moltes vegades com els "republicans espanyols" (majoritàriament catalans) van poder sobreviure als camps d'extermini perquè s'ajudaven els uns als altres, i no es feien nosa, mentre altres (diguem-ne) "col•lectius" estaven formats per individualitats mes egoistes que gregàries.


L'exemple del senyor egocèntric i maleducat que pressiona l'ambulància; el recurs de la teleescombraria contra la dignitat humana; i també l'abús de l'insult constant per part de la societat; els discursos de la por; la pràctica constant del "ordeno y mando" o del "manda huevos" o de la repressió de tot allò que no sigui exactament d'una determinada manera. Això surt tot d'un mateix sac. I no és el meu sac. Penso que no és el sac de ningú que tingui una il•lusió, que tingui un horitzó, i ganes de compartir.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1079
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR