e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

27 de Mar de 2015

Dia d'aniversari

 

La meva mare arriba avui als seus 90 anys. Fa tres setmanes ho hauríem considerat impossible. A no tenir el cap gens clar (no ha recordat mai els noms dels néts, ni quan van néixer, la primera ja fa 12 anys - i vaig considerar que no calia portar-la a votar, fa cinc anys ja, perquè no sabia què volia dir que jo fos candidat), hi havíem d'afegir problemes circulatoris a les cames (de sempre malament, el fet de portar cinc anys en cadira de rodes amb una fractura no soldada li ha accentuat el problema), que es van agreujar amb els anticoagulants que li van administrar.
Fa tres setmanes la meva mare entrava a Urgències amb un blau gegant a la cuixa, un altre al colze, un d'immens a la panxa i un de petit al cap: s'estava dessagnant, per dins, i, amb nerviosisme, un metge només va arribar a dir-me "és greu".
L'entrada va ser dura: mig desorientada, i amb el seu rellotge biològic fet miques, la mare insultava els ambulanciers, m'engegava a dida, cridava com una boja (una vegada m'ordenava, simplement, "crida !", i quan li vaig preguntar "per què ?" em va dir simplement "perquè sí !", a la qual cosa vaig respondre que "quedaria poc seriós, això" i, si més no, una noia que també estava a urgències va poder riure un moment), preguntava reiteradament què esperàvem, es queixava que en el lloc (un passadís les primeres hores, un box més tard, un altre box després, i un altre els dies següents) estàvem fent cua i es colava gent, o que no ens veurien i, en plegar, ens deixarien abandonats.
Algunes vegades, també, va pronunciar frases més incoherents o usar paraules totalment fora de context.

Els acompanyants (aquelles persones que hem de cancel•lar tots els compromisos i, els que en tenen, han d'escapar de la feina) tenim l'avantatge que sabem, més o menys, per on ens sortirà el malalt - tot i que de vegades la mare va estar més calmada del que ens temíem - però el personal sanitari ha de combinar els seus coneixements i la seva feina amb un munt de circumstàncies adverses que no li pertoquen: pot ser que el malalt decideixi no parar quiet (la senyora del costat va estar jugant amb els contactes de l'electrocardiògraf fins fer-los caure sis vegades, es va "posar bé" els tubs del sèrum fins arribar a moure l'agulla de la via i començar a sagnar, va llevar-se i asseure's i estirar-se en la llitera unes 8 vegades i anava queixant-se tota l'estona que els aparells no els tenia ben posats), que els acompanyants pensin que estan en un hotel (tant, que demanaven a les infermeres la contrasenya del wi-fi per poder-se connectar), que l'hospital caigui a trossos (durant un trasllat, una llitera va tocar una aixeta i es van rebentar les canonades... de l'interior de la paret), i només els falta que els arribi una persona que no arriba a copsar on és (la meva mare parlava de "periodistes xerrant allà davant" en comptes de "infermeres passant-se in-formes" - però si més no, em va dir "mira-les, les periodistes, que són guapes !") i que quan té una bata blanca a prop, sigui dona o home, li digui "nenaaaa ! porta'm cap al menjador !
La mare, doncs, arriba més o menys sana, i ja a "casa" seva, als 90 anys. No se'n recorda de l'ensurt que li va causar el Zeppelin quan li va tapar el cel; no recorda els dies que anava a la platja amb les seves germanes, i amb el gos amagat sota el seient del metro; ni li queda cap noció dels bombardeigs que van rebentar-li un fillol que va veure morir, encara nadó, lentament, als seus braços, ni del seu pas per la morgue per recollir el seu pare, el meu abuelo que mai vaig poder conèixer perquè l'hospital era ple de ferits i la seva peritonitis va anar més de pressa que la plantilla mèdica depassada pels bombardeigs de 1938; tampoc recorda la seva feina de dependenta en una botiga de mitges, o d'administrativa en una multinacional alemanya, ni els passeigs amb moto i amb descapotable dels jugadors del Barça, ni els veïns (en Tàpies, o la vídua de'n Gamper); ni les seves germanes i les nebodes, ni em reconeix en les fotos de quan jo era petit - però sí que es reconeix ella, només ella; tampoc no té al cap els llocs on havíem anat d'excursió o de viatge, tot i que en el trajecte de tornada amb ambulància sabia sorprenentment els noms d'alguns carrers.
La meva mare, doncs, fa els 90 anys sense ni saber què són. Imagino que després de felicitar-la traurà les fitxes i ens dirà "vinga, juguem !" i uns minuts més tard ja no recordarà quin dia és.

Hi haurà arribat per l'esforç i la paciència d'una gent que en algun moment es pregunten si hi ha vida fora d'allà; metges (alguns, residents internacionals que deuen estar de guàrdia, per motius lingüístics, sempre - altres que porten les seves 24 hores sense dormir i sense descansar mentre han de receptar descans als pacients) i infermeres (i infermers) que no poden aturar-se ni un instant; zeladors que van amunt i avall, persones de la neteja que procuren que tot tingui unes condicions acceptables... una gent que cada dia són menys, que cada dia fan més, i que veuen com la quantitat d'urgències que els arriba és també més gran des que, amb la crisi, més gent ha hagut de deixar de pagar la mútua privada.
Es diran Aixa, Estefania, Teresa, Jordi, Olga, Vicky o Laura, o Núria o altres noms que és impossible recordar, o que fins i tot no hem conegut mai. Persones (desconegudes totes, menys una amiga que hi trobes per casualitat i que et dedica uns minuts, per distreure't del munt de cabòries del moment) que han estat donant-ho tot (els paguen, sí, però no pas per tant) perquè els acompanyants estiguem bé (sobre tot, quan pensem que les explicacions dels metges, a urgències, són com els papers dels bancs: mai no t'ensenyen la lletra petita), i, en aquest cas, perquè la mare pugui tenir, avui, el seu aniversari en un dia normal.

 [ actualització de principi de maig:

avui he vist algunes de les persones esmentades... i se'n recordaven de mi i de ma mare...  i el seu somriure -i alguns petits ajuts com informar de l'estat de salut de la mare quan no era la seva planta- recomforta molt, molt; i també cal valorar la feina de més persones...  només en tinc un nom -valgui per tothom del seu equip !-, l'Olívia

hi ha moments durs que costen molt de passar... el rellotge sembla aturat -menys per als afers quotidians que s'escapen lluny de l'hospital- però la persona malalta perd l'orientació...  i quan algú mostra aquesta amistat desconeguda les coses són més fàcils i més fluïdes... sobre tot tenint en compte les dificultats de tenir cura de persones ara ja de caràcter difícil i totalment dependents...

gràcies !

 

- i per altra banda, la part negra dels metges de mútua que visiten i diuen "li donarem antibiòtic; si respon al tractament millorarà i si empitjora farem cures pal·liatives perquè tingui un final indolor" però callen quan preguntes "i això, no es pot aspirar ?" i et miren malament quan dius "podríem derivar a hospital..."

 ] 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
980
1
Comentaris afegits 
Montse (Barcelona) 01-04-2015 - 16:01
El meu sincer agrament per les seves paraules, nascudes des de la distncia d'un acompanyant i la proximitat d'una persona que veu enll ms. Transmeto el seu escrit al nostre personal, que de ben segur, disfrutar amb les seves paraules.
TORNAR