e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

26 de Gener de 2015

[ El text present forma part d'una recerca més extensa sobre altres aspectes - es basa en diverses publicacions i informacions elaborades per investigadors vinculats als centres de recerca especialitzats en Dalí, però es troben fora del circuit del gran públic. La idea és: més enllà de la pintura, què ens vol dir realment el pintor, en cada obra ? ]

Una de les dèries més desconegudes de Salvador Dalí, i probablement allò que dóna un sentit diferencial a la seva obra, és la seva inquietud científica, i la seva capacitat per discutir amb els grans científics de meitat del segle XX. No podem entendre algunes peces de la seva obra de cap altra manera, sinó com un intent de voler expressar d'una manera que ell considerava més pròxima a la gent, les teories de la relativitat; quan Dalí diu que el centre de l'Univers és l'estació de Perpinyà no és cap "boutade", sinó la manera de dir que qualsevol lloc és bo perquè el considerem centre d'un Univers en expansió; Dalí escapa de les tres dimensions i intenta expressar-ho d'una manera dràstica, i un bon exemple és la seva pintura "La persistència de la Memòria", carregada de simbolismes; l'angle recte, els animals tous, les formigues... i, sobre tot, el plec del rellotge - el plec és sempre un canvi de dimensió, tal com ens podria explicar el matemàtics René Thom i metafísics com Víctor Gómez Pin o, materialment, explicava Chillida en els plecs de les seves escultures; en el plec del rellotge, Dalí expressa el canvi de dimensió, expressa el seu intent d'entrar en una cinquena dimensió més enllà de les tres dimensions geomètriques i de la quarta dimensió -que podríem identificar vulgarment com "el temps".

De la mateixa manera, Escher exposa l'infinit i l'hiperespai mitjançant subtils trampes visuals que capturen l'espectador i li presenten més contundentment el "problema", malgrat que no semblen arribar a introduir la profunditat de les evidències dalinianes.

En Dalí, el mitjà és massa subtil i artístic. En Escher, el mitjà és més directe. Ambdós, però, volen dir una cosa: "la matemàtica i la física ens demostren que ens trobem en un Univers multidimensional, potser hiperdimensional, i tenim serioses limitacions per poder-ho explicar i representar". Sense sortir de les tres dimensions, però expressant-les amb tota rotunditat, trobem els dissenys de De Stjil i del constructivisme soviètic. 

Podem atrevir-nos, doncs, a afirmar, sense equivocar-nos, que en "La persistència de la memòria", (link del Museu d'Art Modern de Nova York, i imatge:  http://www.moma.org/collection/object.php?object_id=79018 ), el plec dels rellotges exposa que el temps no és una quarta dimensió, sinó que es troba sotmés a la hiperdimensionalitat igual que l'espai, d'acord amb les teories científiques del segle XX.

La desmitificació de Dalí passa també per aquesta via. El noi que aprén a dibuixar i pintar i que experimenta amb el surrealisme acaba emprant-ne les tècniques no pas per mostrar el somni sinó el pensament concret del més inabastable. En les facetes del geni, s'assegura en cada obra poder dir "ei, que encara qu eno us ho sembli, jo sé dibuixar i pintar bé, eh ?"; s'assegura en cada detall poder fer una picada d'ull als "iniciats" a costa de riure's dels no-iniciats (quin és, si no, el motiu d'usar expressions catalanes en la pel·lícula "Viatge a la Mongòlia Interior", que podria passar com un reportatge sobre terres extremes i no és cap altra cosa que un joc d'anàlisis microscòpiques sobre el cos d'una ploma d'escriure ?). L'ús de la imatge per expressar el que entenen només els científics amb els que es cartejava, és una part més d'aquesta genialitat.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
472
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR