21 de Juliol de 2016

Bofill revisitat

No sabria descriure't amb exactitud quina és la sensació que he tingut cada vegada quan la brisa, de cara, s'ha barrejat amb l'olor dels pins càlids i del xiprer. Quan el camí s'obre després d'aquella porta i el terra baixa, encomanadís de silenci, cap a les escales d'entrada, mentre les parets s'aixequen, discretes, com una abraçada des de l'aire.

En aquell moment descobreixo la meva petitesa en relació a aquells edificis, al món, i a tu. El passat s'amaga en la seva disfressa de col·lapse i pren la suavitat que cada planta enfiladissa li regala.

Escales amunt, cares conegudes, salutacions (se'n recorden de mi !!) i crits d'alegria. Setze anys enrere jo seia en aquella taula i acabava el projecte d'aquella estació d'alta velocitat; després fèiem l'aeroport, aquell que la nena senyalava des del cotxe i deia "l'aeroport del papa !"; de tretze anys ençà les visites han estat de cortesia. Aquí vaig aprendre que l'amor és més fort que la matemàtica per imaginar estructures que altres pensen impossibles; que pensar un espai és "veure-t'hi a dins" i imaginar com ho has de fer per sentir-t'hi bé, malgrat que els grans clients vulguin veure com guanyen més diners; que dibuixar amb CAD no és només "dominar" uns criteris de construcció en comptes d'uns traços de dibuix, sinó que també és crear un artefacte que adquireix vida pròpia; vaig aprendre que dibuixar "bé" no és construir un edifici amb CAD sinó aprofitar cadascun dels seus paràmetres perquè l'artefacte es desenvolupi... tot sol, sense vigilar-lo. Aprendre això em va donar moltes taules per poder intentar que es desenvolupés aquell projecte de la Comissió Europea que el canvi de comissaris ha alentit.

Avui, com altres vegades, retrobes els que fan la màgia de convertir idees en construccions; els que han viscut quasi tots els seus dies, quasi des del naixement, entre material de dibuix, càlculs i mostres; els que han fet tants kilòmetres d'enrotllar papers com portant-los amb cotxe; els que han concebut una idea (i els que han vist com de vegades jo, després, els tergiversava la idea, també)

Abans, però, cal anar cap a baix. Caragol de graons que entra fins a la panxa de la bèstia, allà on les màquines escupen paper dibuixat o models menuts del món gran. Túnels plens de rotlles i carpetes, i de fotografies que captiven la vista en algun detall: aquesta vegada, per a mi, allò que m'atreia era la manera de fer els espais de vidre, al llarg del temps. Olor de cafè neerlandès d'una màquina que ja no hi és. Mirades al cel per les claraboies gegants.

Ara sí, ens enfilem graó per graó i arribem als espais oberts i còncaus. La feina troba els trèvols de quatre fulles (tan encertats que són els italians, que els anomenen directament "quadrifolis"). La quadratura del cercle esdevé taula i al seu damunt uns ordinadors treuen fum generant línies corresponents a gratacels, passadissos, ciutats, autopistes, pisos, rius, sales d'actes, mercats, mentre en una altra taula hi ha qui fa el mateix amb la força de la seva mà precisa i amb tot el sentit que des del fons de la seva ànima sap donar a cada tonalitat de color que afina fins a transparències inimaginables. Al costat, fragments ceràmics, metàl·lics o petris ajuden a triar futures realitats.

Més amunt encara l'espai de repòs. Veus encara més espais carregats de vegetació, que han fet de l'apocalipsi d'aquella fàbrica un temple secret., i trobes pel voltant les vistes (cada cop més limitades pel creixement desmesurat de l'entorn immediat) i l'edifici-forat, allà al costat. L'edifici-forat, amb nom de món ideal dalt dels boscos, esdevé ciutat alhora etèria alhora pètria en la que el cel i el mar es troben en un passadís vertical; interior i exterior, espai obert i espai tancat, són conceptes impossibles de delimitar quan cada escala i finestra ens porta entre mons imaginaris i allò real.

(interior i exterior han estat també impossibles de delimitar pel vigilant, quan hem aprofitat una porta oberta, fa una estona, per esvair-nos entre el cel construït i el cel real i deixar-nos absorbir pels silencis de les nostres passes damunt la ceràmica de color)

Els silencis són també infinits i plens en l'espai immens, també vertical, en el que el món es retroba en ell mateix. La petitesa de les sensacions pròpies de viure aquest temps de pauses, de silencis freqüents i sovint encadenats en els que t'imagino i cada llum del món supera incomprensions i negacions. Si el món ha embogit i nega realitats i futurs, no és en aquest espai immens però humà on és possible sentir-se petit però sense sentir-se no-res. La Pau (així, amb majúscula) ens penetra porus per porus fins al moll de l'os, ens enforteix el cor i ens obre els ulls al jardí màgic i secret, allà on la selva ha colonitzat amb més força l'antiga fàbrica, mentre la llum, filtrada pels diferents laberints, ens acaricia amb suavitat.

No és habitual (i segueixo preguntant-me el perquè) en aquestes latituds parlar de Ricardo Bofill, i menys habitual encara ho és fer-ho en una escola d'arquitectura, si no és que accidentalment algú ha d'estudiar un territori on s'hi troba alguna de les seves obres. És més difícil encara intentar entendre aquella arquitectura minimalista de mitjans però maximalista de sensacions i sentiments sorgida encara en una etapa de crisi social i de mancances tècniques com va ser el franquisme. Entre els vidres, per exemple, de les façanes de Meritxell, i de l'aeroport (tant l'ampliació de la terminal Muntadas com en la NATEP), hi ha mesos i mesos de treball de persones (a dintre i a fora del taller d'arquitectura) per veure com es pot aconseguir que aquell element fràgil i prim sigui capaç d'aguantar-se ell mateix i... ell sol (!) sense trencar-se. En el temple que cada edifici acaba esdevenint, quina és la mesura ideal de grandesa perquè no aclapari/esclafi (com la França des del Rei Sol a la Tercera República) sinó enalteixi a les persones. Hi ha alguna cosa en la feina dels diferents equips que pensa en el benestar interior (en la sensació espiritual, diguem) de qui ha d'usar els espais. La mesura de cada objecte, la proporció de cada espai en la proposta de Masterplan sobre el Trinity River de Dallas (que en un pòster gegant ens dóna la benvinguda a un dels nivells) recull tant com el Masterplan de San Juan de Puerto Rico - i en aquests com en altres projectes la Natura rep protagonisme convertint-se alhora en un espai salvatge i en un jardí domèstic gràcies a aquesta manera d'entendre la importància de permetre desenvolupar-se autònomament al que és orgànic; però alhora els espais d'habitatge esdevenen llocs humans amb edificis d'escala humana i amb tot el que (sí, és la "nostra" manera de viure) els barcelonins hem sabut trobar en el funcionament històric (potser no tant l'original) de l'Eixample de Cerdà just quan ho començàvem a perdre i just quan començàvem a posar en valor la figura del seu creador.
I enmig de tot això, la catedral. Som de gòtic, aquí, i el poble de Barcelona va erigir aquell edifici que ens dóna, també, aquella serenor tan especial: Santa Maria del Mar. Llums filtrades, verticalitats que lliguen els peus amb el cel, espais immensos (però, cal insistir-hi, no pas aclaparadors). Sobre tot: una manera diferent de "mirar", que obliga a aixecar el cap, a comptar les passes o els batecs del cor i a eixamplar l'ànima. Això és la casa de l'arquitecte. Això haurien pogut ser l'estació de Bolònia o la de la L9 en la T1 del Prat, si els ferroviaris o les normes, les maleïdes normes (ai no, aquest profe precisament no pot anomenar-les així) sense alternativa, haguessin sabut mantenir les intencions inicials.

Hi-tech i gòtic; fàbrica i ruïna romàntica/romànica; cel i terra i mar; espais intersticials tan preciosos com els espais "dedicats" i sempre, sempre, la pau, el silenci que només es trenca per les passes damunt les rajoles, pel vent entre les fulles, per la música que algú tria en la seva llesca de cilindre. La tornada al taller d'Arquitectura és la descoberta alhora dels secrets de l'Arquitectura (el funcionament dels materials, la composició dels volums, el funcionament de les màquines) i de la pròpia interioritat.
Tot això, i molt més, t'ho voldria explicar en una sola frase: "avui hem revisitat el Taller d'Arquitectura del Bofill". Un taller mig buit perquè els responsables estaven amb els seus projectes en els llocs on s'estan duent a terme - i també tristament perquè un dels qui són "les ànimes" de la feina d'allà havia d'atendre família a l'hospital (però hi era, és clar, en cada pensament).