e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

01 d'Octubre de 2015

No som Wenders ni Handke, perquè aquí el guió l'escriuen centenars de persones anònimes amb bata blanca. No és Berlin sinó Barcelona.

Porto gairebé un any d'hospitals. Primer, per acompanyar la meva mare; ara, les meves ties.

Habitualment els hospitals són aquell lloc a on hi vas sense ganes, amb l'agenda feta a miques (recordo el meu pare amb un infart estirat a la llitera, dictant-me les coses de la seva agenda perquè anés a fer-les, mentre el metge ens mirava enfadat - allà vaig experimentar per primer cop el "canvi total de plans", haver d'abandonar les classes, agafar un cotxe i substituir-lo en la seva feina), amb diversos requisits que cal superar alhora (et diuen "has de demanar hora aquí, allà i allà" i has de tornar amb totes les coses a un nou metge a un altre lloc - i sempre que has de demanar hora o has d'anar a algun lloc, és en l'hora que més mal et fa per a la feina), i en diversos llocs. A més, has de començar a aprendre el llenguatge que empren. Ja no és només TC o ECG sinó també UFISS, PIA, i fint i tot "alegria".

En tot això hi ha, sembla mentida, "àngels de la guarda". Dic "sembla mentida" perquè les retallades han minvat el personal. Ho dic, perquè la implantació de controls de qualitat ens ha tornat, en general, menys mediterranis i més... àrtics.
N'hi ha que són "àngels de la guarda" des d'un punt de vista històric: les infermeres (i els infermers, que existeixen també !) que es carreguen de santa paciència no tant per a la seva feina en si sinó per la reacció dels malalts, especialment en les unitats de geriatria i de psiquiatria, i reben insults i cops i segueixen sense, gairebé, immutar-se (em comenten que l'altre dia la meva tia i una infermera van començar a agredir-se mútuament i no m'estranya; la diferència entre la infermera i jo és que jo puc sortir al carrer i que em caigui un llamp en dia de tempesta, però la infermera continua presonera de la seva feina i dels seus pacients impacients).
N'hi ha que es prenen "seriosament" la seva feina funerària i que gairebé senten més dolor que tu (que ja portes cinc anys veient com la persona va marxant) i que també et donen totes les facilitats i amabilitats del món - tot i que a les quatre de la matinada també li fas companyia en la seva caseta perduda en un descampat hospitalari.
N'hi ha que són "àngels de la guarda" en la seva pròpia feina, com a part de la seva competència laboral: treballadores socials (suposo que els "treballadors" masculins també existeixen, però de 9 que n'he trobat, sempre han estat dones) i gestores de casos (que són aquesta mena de gent que et telefonen i et diuen "has de venir a buscar uns papers i amb la llista que et donem hauràs de demanar hora a tot arreu" i quan hi vas, et donen un paper amb les 12 anàlisis ja programades i t'estalvien laberints i esperes.
Em diuen que no; que no en tots els casos hi ha àngels de la guarda. És cert. A mi m'han donat l'agenda totalment programada i sincronitzada, però un conductor d'ambulància no ha volgut confiar en que la pacient fos capaç d'anar sola dins del vehicle; m'ho han programat tot, però algune smàquines s'han espatllat i quan ha tocat la següent prova i s'ha "contraprogramat", en alguna visita m'han dit "si no véns ara mateix amb la pacient, hauràs de tornar la setmana vinent" - i he hagut d'arrencar la pacient de dintre d'una màquina de ressonàncies a l'altra punta de l'hospital. Però en canvi, i sense demanar res, m'han donat impressos ja emplenats (quan em donen un imprès ja emplenat m'estalvien els dubtes de si cal emplenar totes les caselles o només unes quantes i, sobre tot, m'estalvien el tràgic moment d'haver de fer bona lletra o de tintar la cinta de la màquina d'escriure). També m'han dit "sembla que teniu una altra visita" ("sí, però és després de dinar, encara falten quatre hores") - "espera un moment, que li pregunto al metge a veure si us ho poden fer tot junt ara mateix i així no us caldrà passar el dia a l'hospital". Dues vegades m'han canviat la visita "que només es dóna per als dimecres" a algun altre dia de la setmana, perquè jo l'únic dia que no sóc amo de mi mateix és aquell dia que faig classe, no tinc substitut, i tinc una cinquantena d'estudiants (entre matí i tarda) als que m'agrada "martiritzar" i a qui he de dur a bon port abans que acabi el quadrimestre. Un dels canvis, a més, me'l feia una administrativa sanitària carregada de feina que, mentrestant, feia esperar una companya seva que sembla que portava dues hores demanant-li que li passés en net uns informes aliens.

Són àngels de la guarda, o no ? Són persones que vetllen pels pacients, però que també ofereixen recolzament als familiars. Que t'orienten, i et "situen". I que de vegades també tenen els seus problemes - i els aparquen, o ho intenten, per ajudar més que el que marca la seva feina. Persones a qui acabes regalant un dibuix improvisat i a qui no et canses de repetir "gràcies" -i saps que és poc. Em diuen elles mateixes que "no tothom és així" però també la meva experiència em diu que els casos que no ho són, deuen amagar-se molt.

Persones amb qui et sents en deute per tota la vida, però a qui no "descomptes" els favors que els fas, esperant que quan te'n deguin tres, et convidin a un tallat i a una conversa relaxada fora d'un despatx administratiu i fora de context.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
415
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR