e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

19 d'Octubre de 2014

Abans de començar, crec que em pertoca fer un advertiment previ: si algú no sap llegir (no em refereixo a concatenar fonemes sinó a copsar el significat de les coses), si algú pateix paranoies, si algú té una imaginació desbordant i malpensada, si algú té costum de culpar els altres dels seus propis errors, no cal que continuï llegint - ens farà un favor a tots.

Situem-nos: som a tres setmanes del 9 de novembre. El 9 de novembre ens esperen unes urnes i unes paperetes, amb l'objectiu que expliquem quin és el nostre desig de futur polític del nostre país (o no-país, segons qui). Diguem-li referèndum, diguem-li consulta, diguem-li jornada de participació.

Perquè la nostra opinió sigui clara i contundent, ens cal una participació extremadament elevada, una exquisidesa inaudita fins ara en qualsevol mena de votació, i el reconeixement de tot això per part d'un col·lectiu internacional prou representatiu. Amb això podríem esquivar les eleccions autonòmiques avançades que enfrontaríem amb ànim plebiscitari. Queda força clar que això és molt difícil si no disposem d'una manera legal de tenir un cens, i si no tenim un conjunt prou gran i variat d'observadors internacionals, i encara més si resulta que no podem habilitar llocs de participació en cadascun dels municipis o dels llocs on habitualment hi ha hagut col·legis electorals.

En segon lloc, i de cara al 9N, ens quedarà també el dubte de la certesa del resultat. Del cens electoral de 5 milions de persones a Catalunya, una participació de més de 3 milions és possible -però potser no arribem als dos milions de participants, que votarien en un 90% dels casos pel Sí Sí, tot i que allò que dèiem de "l'exquisidesa" de la formulació de la nostra participació potser no quedaria clara (només hi participaríem, de fet, una part de l'electorat, degut al boicot d'una altra part i, segons com, a la por dels que prenen les amenaces del govern espanyol com una cosa seriosa. Podria ser que del nostre cens de 5 milions, hi hagués 2 milions de Sí Sí, uns milers de Sí No, i 8 milions de No. Sí, 2 8=10, molt per damunt del cens de 5, però aquí (ja ho sabem) hi ha algú que sol jugar brut, i mentre nosaltres no podem disposar del cens, aquest algú té pressupost per pagar autocars i bitllets de TGV a tort i a dret, i també té el software i les impressores per fabricar DNIs, tants com vulgui, amb una adreça de domicili a Catalunya i, per tant, amb la possibilitat que algú de qualsevol lloc pugui posar l'urna en la papereta.

El 9N ens hi juguem molt. No entenc els qui pretenen boicotejar la participació. Menys encara, per la data significativa que comporta. Si no votem el 9N, d'una manera o altra, el 10N tindrem la claveguera i la caverna destruint impunement qualsevol tret català - i ja sabem que, per a ells, el compliment de la llei està eximit. Més encara: si el 9N no votem, trairem també l'esperit de la caiguda del Mur de Berlín el mateix dia del seu 25è aniversari.

Només un 9N impecable ens pot fer anar endavant en pocs dies.

Resituem-nos:

El passat 30 de setembre vaig veure l'Hble. Conseller Homs i m'hi vaig (literalment) abraonar (dono gràcies a en Flotats per la recuperació del verb). Em vaig presentar com a escèptic amb el "procés TM" i vaig continuar dient-li que en la seva roda de premsa, jo havia començar a pensar que ells potser hi creuen i tot, en la independència. M'acompanyaven un grup de Voluntaris9N2014 (grup de voluntaris creat per Solidaritat Catalana per la Independència l'abril passat, i injustament acusats actualment de "voler enganyar" i d'"oportunistes" per la gent que vol fer-se voluntària de l'ANC o de la Generalitat i que, per no saber llegir, s'equivoca de reunió o de web). Entre altres coses, la conversa va servir per conèixer el full de ruta, diguem-ne "oficial". Un full de ruta on tothom té un paper assignat, fins i tot qui no sap que forma part del full de ruta, perquè hi ha persones i grups absolutament previsibles en les seves accions i omissions.

Aquí és quan entra el meu disgust pel que ha passat les darreres setmanes. Em consta (per informacions arribades d'un altre lloc) que el juliol Convergència va oferir algunes conselleries a ERC i que la intenció era que hi entressin al setembre com a molt tard. Em consta (per experiències anteriors) que alguns grups com ERC utilitzen les sigles o el país en propi interès (per tant, de les sigles novament) en cada moment. I finalment, em sembla que si enmig del carrer un Conseller del Govern (mesurat en les paraules, advocat de professió) s'adreça a uns semi-desconeguts i els dóna pistes (i un interlineat fàcil de llegir), segur que els seus socis pro-consulta també tenen la mateixa informació, o més. Per tant, la ruptura de dilluns 13 només es pot interpretar en clau de teatre, perquè tots tenien, al menys, la mateixa informació que jo des de feia més de 15 dies.

Sí, en el meu grup de teatre, i entre les amistats que han acabat fent de professionals, era molt important que ningú no sobreactués. La setmana prèvia al 19-O tothom ha sobreactuat i, amb això, la seva part de paper en el full de ruta no ha variat però ha esdevingut més molesta per a la tragicomèdia que representaven i per al públic. Excessivament. I quan s'escapen bufetades i esgarrapades, i afecten a tercers, acabem tenint problemes. Perquè els ferits i els ofesos reclamen (reclamem) reparacions. Realment, aquesta setmana ha estat digna de la frase d'Estanislau Figueras segons abans de la seva dimissió.

La idea que vaig entendre de n'Homs (a part d'un llenguatge entre línies coincident amb algunes coses que a mi també m'han passat pel cap) és que si el 9N no pot ser d'aquesta exquisidesa necessària, haurem de legitimar el nostre gest amb unes eleccions i proclamar la independència des del Parlament. És clar, també, que un resultat de la votació-participació-consulta-referèndum-xocolatada (segons qui vulgui denominar-ho) implica que d'acord amb la manera com s'havia convocat la consulta, el Govern ha de negociar amb el govern espanyol la necessitat (absurda, inútil i innecessària, segons el meu parer) de reformar la Constitució Espanyola. Però un resultat contundent de debò permetria tirar pel dret i oblidar l'excusa del que es proposava en el decret de consulta - sobre tot, ara que està suspès.

Només tenim un cartutx en la recambra. Quan sigui el moment, el podem usar. Per matar mosques a canonades, per caçar dinosaures, o pel que ara s'anomena "fer-se un froilán" - però només hi ha un cartutx. Nosaltres mateixos, doncs: Un, un de sol.

Podem seguir endavant la consulta (no pas el referèndum malgrat que internacionalment es percebi així) o acatar la suspensió del TC i mirar de fer alguna altra cosa digna el 9N. Si no acatem la suspensió, estem desobeint en un moment en el qual, encara, no tenim res. Fins ara hem seguit un full de ruta llarg, llarguíssim, més carregat de punyetes que de raons, però que està posant l'Estat Espanyol contra les cordes en l'escena internacional (en la qual no hi ha aliats ni amics, és cert, però que també tria socis de futur i els prefereix fiables, sobre tot quan ha de fer inversions i aliances amb re-sul-tats tan-gi-bles). Un full de ruta pacífic i civilitzat, la segona vegada que passa en el món (no pas la primera, com m'han dit), després del procés de l'Índia. Per això, la desobediència o el desacatament a una suspensió (no pas a una sentència) apareixeria com una rebequeria. Si cal fer un gest, fem-ho bé: proclamem la independència.

Dic "gest" i no pas "trencament" perquè sóc dels que considera que la Constitució Espanyola ens dóna ple dret a l'autodeterminació i a proclamar-nos independents. Que qui diu el contrari encara no ha aportat cap prova, cap doctrina. I també dic que la sentència que ens nega ser nació (i senta precedent, sí) no és legítima perquè la va dictar un tribunal ple de mancances (i que era inconstitucional en ell mateix) i, a més, sobre un aspecte en el qual no tenia competència, ja que el tribunal ha de dirimir i interpretar dubtes, mentre que els ponents de la Constitució van deixar clar, i consta en el diari de sessions que Catalunya és una Nació (i té, per tant, dret a autodeterminar-se).

Aquest "gest", doncs, l'ha de fer el poble en un 9N impecable. O els representants del poble en sessió solemne del Parlament, si el 9N no ha pogut ser prou impecable.

Els representants són els que surten d'unes eleccions. Aquí és on entra el sentit de "plebiscitàries" en unes eleccions autonòmiques. I aquí hi ha l'embolic: tothom fa la seva estratègia a l'estil del segle XIX. I som al segle 21.

He de suposar que Esquerra veuria bé "ja", "ara mateix", les eleccions "plebiscitàries" o "no-plebiscitàries" per poder fer el sorpasso a CiU. Si a més del sorpasso, decideixen proclamar la independència o no, ja no ho sé. I si tindrien majoria suficient entre tots, tampoc no ho sé. He de suposar que una llista unitària li aniria bé a CDC per evitar el "sorpasso". Ja us ho dic jo, ara, que en aquesta llista unitària seria sense convergents. He de suposar que les CUP no voldrien anar en llistes amb CiU. De ICV-EUiA ja no en parlo - potser algun dia decideixen decidir alguna cosa.

Imaginem-nos una llista unitària de debò, sortida de la mateixa manera que surt el moviment per la Independència: de baix a dalt. Imaginem-nos que la llista unitària la formen persones vinculades amb la independència, potser algunes "amb carnet", però que no s'hagin significat excessivament des d'un àmbit "de partit" en els darrers anys: tothom té molts noms al cap de qui voldria veure en la llista, i qui no, i aquest conjunt de noms a proposar és prou transversal: tenim comunicadors, artistes, catedràtics, juristes. Aquesta és la llista que ens cal confeccionar. Si aquesta llista pot presentar-se a les eleccions autonòmiques, és possible que pugui aglutinar tot el vot independentista - i això, amb la Llei de d'Hondt, és molt (hi havia casos en els quals els residus de llistes separades i vots igualats podien recaure a llistes petites però un vot molt gran evitaria aquest càlcul "residual"). Sota quin paraigua pot anar aquesta llista ? Com a agrupació d'electors ?  Si els partits renuncien a portar llistes amb les seves sigles, poden fer un pas més i cedir les sigles a aquesta llista unitària (en la qual els polítics no hi serien representats); una cessió de sigles permetria a més una inscripció de la llista sense tants problemes, perquè no necessitarien avals. Seria bo que en aquesta participació múltiple de cessió de sigles, altres partits extraparlamentaris també hi fossin convidats.

Imaginem que aquesta llista unitària es presenta i que és escollida per aclapadora majoria absoluta. Al seu davant, aquesta gent han de formar Govern. S'entén que ha de ser un govern de transició i que cal començar un període constituent. S'entén també que directament les persones capdavanteres de la llista unitària potser no tindrien prou experiència o coneixements de Govern ni de Parlament - i això podria ser un entrebanc però també una sort: potser finalment les coses funcionarien àgils i amb sinceritat. Tenim l'experiència de 35 anys de govern autònom per comptar amb diverses persones que coneixen bé el funcionament de tot el que tenim en marxa i, encara que amb desconfiança, aquest govern d'unitat els pot escoltar, a més de poder comptar amb universitats i associacions professionals.

Proclamaríem la Independència de manera immediata ? No. En primer lloc caldria fer una proposta, seriosa, a Europa i a Espanya: "escolti, volem això, quedem la setmana vinent per concretar-ne els termes". Després, caldria triar una data. Per no embolicar la troca, jo em decanto per dates relacionades amb tancaments d'exercici. Per evitar buits legals i inseguretats jurídiques, proposo conservar la legislació espanyola (amb el "petit canvi" que qualsevol referència a Espanya, institucions espanyoles i llengua oficial espanyola deixés de tenir validesa) mentre es comença a redactar la Constitució Catalana.

"És que una Constitució redactada per una gent d'una llista unitària no representarà tothom segons el pes de cada opció política". Bé, cap problema: tenim sistemes de participació prou grans al segle 21 per concretar els nostres desigs a través de la xarxa i, a més, ningú no ens pot impedir la celebració d'unes eleccions exclusives d'una Ponència Constitucional: triaríem potser quinze, potser vint, persones, que tindrien com a única funció la redacció de la nova Constitució, en un temps rècord, mentre uns altres gestionen un dia a dia provisional (en el qual, però, caldria incloure -i seria bo que fos en el primer decret- la conversió de les vies de ferrocarril d'ample europeu a ample UIC).

[ Aquest sistema de participació democràtica podria ser encara més extens: de manera habitual, en les futures eleccions podríem votar uns representants per una banda, i uns programes o la concreció de part d'aquests programes per una altra banda: és a dir, encarregaríem a unes persones que triem que duguessin a terme unes coses concretes que també votaríem, com un pas més enllà de les preguntes que es fan a Suïssa ]

 

Recapitulem:

1) Insisteixo que el 9N és important. Que, de cara al món, ha de mostrar clarament quina és la nostra voluntat. Que, de cara a Espanya, ha de mostrar clarament que no ens arronsem. I de cara als polítics que ens governen o simulen oposar-se als que ens governen, ha de deixar ben clar que no volem que ens traeixin. Si, a més, aconseguim que el 9N tingui "l'exquisidesa" necessària, podrem accelerar les coses. Especialment, perquè malgrat les sobreactuacions, estripades de vestits, imitació de l'escena del circ de la Vida de Bryan, i intent de recuperació del maig del '37, resulta que alguns sonats en l'escena internacional encara ens prenen per persones serioses i creuen en la validesa del 9N com a referèndum.

2) Si el 9N no és suficient i cal que hi hagi eleccions, han de ser immediates i, per evitar els tradicionals odis i desconfiances, hem de deixar les sigles de banda, i les cares-associades-a-cada-sigla també. Llista unitària, cessió de sigles per part dels partits (i si volen, que ocupin el darrer quart de llista de cada circumscripció), compromís ferm de proclamar la Independència i d'entrar, per la resta del programa, en un impasse de poc menys d'un parell d'anys en el qual, si escau, es consultaria el poble per les opcions en tot allò que fos urgent. Repeteixo (i va per tota la proposta) que som al segle 21 i que no ens cal tenir solucions del segle XIX.

3) (En el cas possible i probable que el desig d'independència superi el 50% de la ciutadania) Proposta de negociació a l'Organització de les Nacions Unides, a la Unió Europea, i a Espanya. Amb una agenda tancada. Termes de negociació i terminis a complir. Les maniobres diversives o dilatòries han de ser considerades, per part nostra, com un esperonament a saltar etapes sempre endavant perquè, certament, som qui hi té més a guanyar. Pel que fa a actius i passius, la nostra dignitat forma part de la negociació tant com els nostres diners i, per tant, no podem cedir a canvi de res (i, per experiència, ara ja només podem confiar en els fets): els papers de Salamanca, els enterrats catalans al Valle de los Caídos, la compensació per irregularitats governamentals contra individuals catalans (per exemple, l'omissió només a Catalunya de l'AEAT a tornar diners si no es demanen), i l'obertura de processos al TPI contra la catalanofòbia han de formar part de la llista d'exigències.

4) (En el cas possible i probable que el desig d'independència superi el 50% de la ciutadania) Iniciació d'un procés constituent que defineixi sobre el paper el marc jurídic del nou Estat. Jo en faria dos en paral·lel: un per al Principat sense l'Aran i un per l'Aran. Les confluències han de venir més tard i d'igual a igual. Aquest punt aniria en paral·lel amb el (5) però, segons els esdeveniments, el (5) podria succeir totalment abans que el (4), si a Espanya no es prenen les coses seriosament.

5) (En el cas possible i probable que el desig d'independència superi el 50% de la ciutadania)  Proclamació de la Independència el dia que més ens convingui, no abans del 31 de març de 2015 i no després del 31 de desembre de 2015. Manteniment provisional i amb restriccions terminològiques de la legislació i el marc jurídic espanyol.

6) Sotmetiment a votació de la nova Constitució, eleccions nacionals. I la feinada d'aixecar un país que ara està enfonsat, d'aconseguir que ningú interpreti la independència com un desengany, d'integrar els que hagin votat "no", d'escapar a les possible si probables provocacions del veí i de procurar establir-hi una relació adequada. La feina comença aquell dia, ho vaig dir quan vaig presentar-me de candidat per SI el 2010, i no serà feina fàcil. Gens fàcil.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

MenÚame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1405
1
Comentaris afegits 
Xavier Pinell (Barcelona ) 19-10-2014 - 20:38
Tranquil. DepŔn com es faci la llista sortiria a dalt de tot en LluÝs Llach i en Titot i mÚs d'un no sabrÝtem si riure o su´cidar-nos directament
TORNAR