21 d'Abril de 2009

Sembrar llavors

De les nefastes conseqüències a diversos nivells de la crisi econòmica que encetem, és possible entreveure'n algun resultat, a la llarga, que no sigui tan nociu com els altres?

Hi ha un fenomen que observo que és creixent i que voldria constatar aquí encara que sigui a tall d'anècdota. Em refereixo al fet que cada vegada hi ha més joves, a l'entorn rural, que decideixen cultivar un hort. De moment, és clar, no hi ha registres que ens permetin certificar el creixement d'aquesta pràctica, de manera que em baso en la meva percepció per afirmar que és un creixement exponencial.

Si se'ls demana quina és la motivació que els empeny a cavar la terra i fer reguerots, a comprar planter i a sembrar llavors, i es suggereix que deu ser una manera de fer front a la crisi, solen afirmar que, més enllà de la necessitat d'estalviar en la compra -que no n'és la principal inspiració, perquè més aviat és antieconòmic, segons com es miri- es tracta d'obtenir dos beneficis: d'una banda, la satisfacció d'aconseguir allò que és bàsic per viure com a fruit del treball directe, i no pas com a fruit d'un intercanvi monetari; de l'altra, la tranquil·litat d'obtenir uns productes comparativament molt superiors en termes de qualitat. Pels mateixos motius, també n'hi ha que comencen a tenir gallines... (Molts, per cert, recorren als avis per saber com es fa el planter per a les tomaqueres, o com s'emparren les faves, i reconeixen així en el saber i l'experiència dels grans una font de valor impensable fins el moment que ha estat, de nou, necessària).

Diria que nous valors s'apunten en pràctiques com aquestes, quan es justifiquen tal com he esmentat. Són fruit de les noves circumstàncies: s'observa un entorn incert, insegur, i se sent un allunyament gairebé absurd de les fonts d'abastiment del que ens és essencial, i llavors s'opta per recuperar les capacitats pròpies tornant a sentir que, d'adults, som éssers dotats per a la supervivència material (sempre, és clar, que tinguem el privilegi d'uns pams de terra, encara que sigui al balcó).

Diu que queixar-se treu vitalitat a les persones. La realitat és imperativa, s'imposa, però hi ha persones que aconsegueixen convertir-la en aliada. Oposar-s'hi treu molta energia i els resultats que se n'obtenen sovint són dubtosos, de manera que, en el pla individual, és qüestió de reorientar l'actitud per generar escenaris alternatius més que no pas donar-se cops de cap contra la paret. En el pla col·lectiu, podem i hem de reservar una part de la nostra capacitat d'esforç i de la nostra generositat per treballar per les causes comunes -això és el que fan els que es dediquen a la política o a l'acció civil organitzada-. Cal treballar per convertir la realitat vigent en una altra de més justa, regida per criteris morals d'igualtat d'oportunitats i per nobles valors. Com que entre aquests valors s'hi ha de comptar l'autorealització, treballar perquè tothom tingui l'opció d'exercir la capacitat d'obtenir el que menja, amb projectes com els horts urbans, per exemple, constitueix una acció política conscient i conscienciadora.