e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

30 de Març de 2009

Un blog personal és un mitjà per compartir una posició pròpia. Com que entenc que si serveix d'alguna cosa fer públic el propi parer és per posar-lo en disposició de ser debatut i per servir així d'instrument per pensar conjuntament amb aquells pels quals desperti un cert interès, voldria començar amb una reflexió sobre el valor -en tots els sentits del terme- que representa disposar-se a compartir la visió del món.

 

Un relat de la palestina Eman Amad és un bon punt de partida per a aquesta reflexió. Amad és una arquitecta palestina que va entrevistar no fa gaire setmanes La Vanguardia. En un moment donat deia textualment: “l’oficial israelià, quan em va sentir explicar-li en anglès que no havia de témer res de nosaltres, em va mirar i vaig veure en els seus ulls que tenia més por de raonar amb mi que de que jo portés una bomba amagada”. L’oficial en qüestió havia entrat a Nablús amb l’exèrcit el 2002, i juntament amb d’altres va ocupar la casa de l’arquitecta durant cinc dies, expulsant-ne la família d’ella per allotjar-s’hi.

 

L’interès de l’observació d’Amad rau en el fet que subratlla la por de raonar. Per l'oficial, atendre els raonaments d'Amad hauria pogut implicar haver-se de qüestionar la seva actuació, potser fins i tot la seva posició. Asseure’s davant d’algú que pensa diferent, parlar de persona a persona, implica de vegades córrer un risc tan gran que l’arquitecta el compara al risc de morir. Compartir els raonaments en una conversa d'igual a igual exigeix estar obert a la possibilitat de reconèixer que l’interlocutor té raó, i això pot voler dir que hem de desistir del nostre punt de vista previ per adoptar-ne un altre.

 

I jugar-se les conviccions és una cosa que molt poca gent està disposada a fer. Ens sentim còmodes sabent exactament què en pensem d’això o d’allò i allunyem tota possibilitat de qüestionar-nos-ho. La seguretat que dóna tenir una opinió formada i sostenir-la és tan valuosa, tan tranquil·litzadora, que procurem per tots els mitjans no haver d’assimilar un plantejament contrari que ens portés a dubtar-ne fins a canviar d’idea.

 

Això fa que el debat d’idees sigui tot sovint només un combat al ring. Els opinadors lluiten per imposar el seu plantejament amb les armes de l’habilitat i l'agilitat verbal. Però no tenen la menor intenció de deixar penetrar la seva posició pels arguments dels altres, perquè “deixar-se convèncer” s’assimila a perdre. Com si un debat, doncs, fos una competició, un context on l’objectiu fos fer prevaldre la pròpia visió en comptes de trobar-ne una de compartida que integri el millor de cadascuna en una nova posició compartida.

 

Però perdre, em sembla a mi, consisteix a pensar igual tota la vida, a  no ser capaç d’enriquir la posició personal i la visió del món amb els múltiples matisos que hi poden aportar els que no pensen com nosaltres.

Estar disposat a atendre les raons que ens és difícil compartir, a deixar-se impregnar per idees que no s’assemblen a les nostres i finalment, si és el cas, a revisar les pròpies conviccions és un exercici que requereix valor. El dubte és molt més angoixós que la certesa i no estar segurs de tenir tota la raó és molt menys satisfactori que tenir la convicció que els que estan equivocats són els altres.

 

I, amb tot, fins que no trobem aquest valor en nosaltres no el podrem esperar tampoc dels altres. I, per tant, tampoc les nostres idees tindran capacitat de permear les altres consciències i així sumar persones al nostre projecte.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
3433
1
Comentaris afegits 
Francesc (Barcelona) 01-04-2009 - 12:35
Senyora castellví, felicitats per l'article. Està molt bé.
TORNAR