e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

11 de Novembre de 2010

Una dutxa de liberalisme

              Nèstor Lujàn, que havia llegit Montaigne profusament, es declarava escèptic enfront dels escèptics; escèptic enfront d'aquells que de l'escepticisme en feien un nou fonamentalisme. Nèstor es manifestava així potser perquè era un escèptic apassionat, és a dir, una escèptic que, finalment, es deixava endur per les emocions quotidianes, pel sentit de justícia i d'injustícia fins a complicar-se extraordinàriament la vida. Ara que aviat farà quinze anys de la seva mort, he tornat a pensar en Nèstor a propòsit de les imminents eleccions al Parlament de Catalunya i del paper que hi pot jugar el liberalisme.  Com en el cas de l'escepticisme que denunciava Nèstor, semblava haver-hi liberals ontològics, o genètics, que exclouen qualsevol interpretació del món, i del seu funcionament, que no passi per les coordenades precises i concises del liberalisme. Des del punt de vista filosòfic és possible que tinguin raó. En una societat eminentment socialitzada com és la nostra -vull dir Catalunya, Espanya i l'anomenada Europa Occidental--  la reivindicació del liberalisme no sembla destinada a tenir gaire èxit, sobretot, perquè implica una renúncia voluntària a qualsevol embolcall protector i situa el ciutadà sol, únic responsable de les seves decisions. Però des del punt de vista econòmic, la defensa del liberalisme només es pot fer en relació als seus resultats i, en aquest sentit, és evident que la socialdemocràcia ha estat, per l'Europa de després de la II Guerra  Mundial, o per el Brasil actual de Lula i la seva successora, una de les millors coses que han passat en tota la seva història.

            Ara bé,  en una societat democràtica madura les propostes econòmiques  han d'estar molt en relació amb la situació de cada moment. I, en aquest moment, per exemple, la situació de Catalunya i d'Espanya -i de l'anomenada Europa Occidental-no té res a veure amb la que sorgir del franquisme o de la darrera guerra mundial.  A Catalunya, concretament, i per posar un exemple, a ningú no se li acudeix que els ciutadans hàgim de muntar les nostres pròpies escoles, com va passar els anys seixanta i setanta del segle passat. Des d'aleshores, l'Estat -o la Generalitat-ha funcionat raonablement bé a Catalunya i ha fet allò que li pertocava. És evident que ara  cal seguir construint escoles, hospitals, residències  per a la tercera edat, etcètera però tant o més important que el nombre d'instal·lacions  ho és el mètode de funcionament i de finançament.  El preu que hem pagat per a l'extensió dels serveis bàsics a tots els ciutadans ha estat una burocratització que porta camí d'asfixiar-nos.  El cas de l'escola pública és paradigmàtic. Amb les excepcions corresponents, a Catalunya a l'escola pública no li falten recursos. Li falta eficàcia. Ha estat regida, fins ara, per una teranyina de disposicions burocràtiques -centrades en l'intocable escalafó-que premiava les actituds funcionarials i castigava les iniciatives que sortien de la rutina.

            Visc en un carrer estret de la part alta de la ciutat. Hi passa un autobús de línea i, a les hores d'entrada i sortida de les escoles, molts cotxes; molts nens acompanyats dels seus pares o avis; i fins i tot infants de menys de tres anys que viatgen en cotxet en destinació a una guarderia infantil. Fa més de deu anys que hi visc, i mai no s'hi ha produït un accident mortal (i tampoc que jo sàpiga, venial). De cop i volta, a la tornada de vacances, van aparèixer pintats a la calçada diversos cercles que contenen una xifra màgica: 30 per hora. La limitació de circular a més de 30 per hora. ¿Qui va ordenar posar aquesta senyal? No se sap. Al barri tenim dos edificis d'administració municipal, i encara en volen fer un altre de nou, però les coses importants  passen ningú no sap ben bé perquè. Hi ha una burocràcia que necessita moure's;  algú que, no se sap ben bé on, pren decisions i el ciutadà no sap on anar a buscar explicacions i responsabilitats. És només un exemple que estic segur que cadascun dels lectors d'aquest article podrà multiplicar.

            Ni el liberalisme és pecat com deia mossèn Salvany al segle XIX -una frase que els dirigents d'Iniciativa podrien assumir com a pròpia-ni és la panacea de tots els mals universals. Però, en aquests moments, i de cara a les properes eleccions catalanes, una dutxa  de liberalisme sembla imprescindible si de debò volem remuntar la situació actual. No hem, per cert, d'inventar res. A la Gran Bretanya ho estan fet amb una notable eficàcia de resultats, segons sembla.

El Punt. 6 de novembre del 2010

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1466
1
Comentaris afegits 
antiliberal 100% (Cat) 11-11-2010 - 12:39
Liberals, no gràcies!
TORNAR