e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 de Febrer de 2013

         Mentre encara vivien a la Residencia de Estudiantes, Lorca, Dalí i Buñuel van posar en circulació l'adjectiu "putrefacte" per referir-se a totes aquelles persones o institucions que havien quedat ancorades en la rutina de la Restauració i que, per tant, feien nosa a l'optimisme generacional del 27 que va acabar desembocant en la República.  Els estudiants més inquiets de Catalunya no eren aliens a aquest clima com ho prova l'ús de l'adjectiu en una de les cartes que Espriu i Rosselló-Pòrcel envien a un amic comú durant el mític creuer cultural que van realitzar l'estiu de 1933.  Fa pocs dies el Financial Times advertia, en un comentari editorial,  que gairebé totes les institucions espanyoles, des de la monarquia al poder judicial, mostren senyals de putrefacció i, de cop i volta, el fantasma del 98, que ja havia estat airejat pels articulistes més
depressius, ha tornat a prendre carta de naturalesa.

            Molts indicis, en efecte, apunten que ens trobem davant d'un moment similar al del 98 en el sentit que un esdeveniment teòricament vingut de fora -la pèrdua de les colònies, en aquell cas; la crisi econòmica, en l'actualitat-ha sacsejat com un tutsami totes les institucions del país. En tos dos casos, Espanya vivia en un estat de ficció i el més traumàtic ha consistit en el xoc amb la realitat: a finals del segle XIX Espanya no era ja, definitivament, cap potència; i a principis del XXI ja sabem que Espanya no ha estat, no és, un país tan ric com determinades pràctiques més o menys generalitzades podien fer creure.

            L'Estat espanyol no es troba, ara, en una situació de prostració econòmica com la del 1898 però alguns vells problemes, amb una capa més o menys espectacular de vernís, subsisteixen. Per exemple, el fracàs en el camp de l'educació; un fracàs que no afecta tant a les elits com a l'ensenyament que reben una quantitat significativa, quan no majoritària, de nens i adolescents. O la persistència d'aquesta mena d'orgull mal entès que impedeix l'assumpció de responsabilitats pròpies quan s'ha comés un error o un frau.  El que importa, com els vells hidalgos de les novel·les picaresques, són les aparences: el confetti que la senyora Mato pot fer servir a la Primera Comunió del seu fill gràcies al pillastre de torn.

            Quan la pudor d'allò putrefacte es generalitza, els ciutadans volen canvis. Però quan aquests canvis arriben, una majoria de ciutadans tenen por. Per això és tan difícil endevinar com sortirem d'aquest nou 98.  Els ciutadans haurien pogut abandonar fa temps els polítics corruptes, però no ho han fet. Els casos de València i Mallorca són, en aquest sentit, els més clamorosos; però no els únics. Els ciutadans exigeixen que els partits es regenerin. Però, ¿com es poden regenerar els partits polítics si els seus actuals dirigents són fruit, sense que això signifiqui cap judici sobre les seves capacitats, de la seva degeneració? Difícilment els partits majoritaris acceptaran unes reformes -les llistes més o menys obertes; la transparència de finançament--  que atempten contra la seva actual estructura i contra un model d'actuació que, en aquests moments, forma un complexíssim entramat de persones i grups de pressió. Molts auguren, de cara a unes properes eleccions, una pujada espectacular dels partits més minoritaris però caldrà veure si aquests partits  són hàbils i tenen prou força i generositat per reconstruir el sistema des de dins. En aquest escenari, determinats analistes polítics recorden la situació de la Itàlia de la postguerra freda i alerten de la possibilitat d'un Berlusconi hispànic. Els més optimistes pensen que l'adveniment de la II República va ser el resultat més espectacular de la crisi del 98.  En tot cas, a l'Europa del segle XXI els canvis polítics, per més impacient que es mostri l'opinió pública, no es produeixen en vint-i-quatre hores. Les crisis es couen lentament. I com que es couen tan lentament totes  les possibilitats resten obertes.

 

Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol, 6 de febrer del 2013





           



Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
949
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR