e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

29 d'Abril de 2010

Llegir per entendre

 

            En una entrevista publicada al suplement dominical de La Vanguardia del dia 18 d'abril el periodista Xavier Ayén preguntava al novel·lista nord-americà Philip Roth si era veritat que havia predit la fi de la novel·la en només 25 anys. "La meva profecia -contestava el novel·lista-és que els lectors de novel·les experimentaran una reducció molt notable en 25 anys, com si una epidèmia els anés matant. I la lectura caurà en picat. Tot està llest perquè aquest canvi es produeixi d'una manera inevitable. L'observo cada dia, en els detalls de la vida quotidiana, fins i tot en mi mateix. Llegir novel·les serà una mena de culte minoritari, com una secta distingida".  Si aquest és el futur que espera al gènere més popular, la novel·la, escrita, a més, en la llengua més universal, l'anglesa, ¿què passarà amb les biografies, les memòries, els llibres d'història, en definitiva, l'assaig, que és el gènere on els periodistes, i els ciutadans en general, podem trobar les claus per intentar entendre el passat i per intentar no perdre'ns en el present?

            Però més que lamentar-se potser és el moment de tornar a defensar amb passió les virtuts del llibre com a font de plaer, d'informació, d'universalització de coneixements, de comprensió del món. Tinc la sort d'haver nascut en uns anys on els nens i els adolescents, llegíem llibres per no avorrir-nos i a aquesta sort cal afegir-hi l'al·licient extrem de saber que hi havia uns llibres prohibits que els meus pares guardaven en un armari tancat amb clau.  Però, a més, al llarg de la meva vida professional m'he adonat que, sovint, el millor periodisme d'investigació consisteix en la lectura d'un bon llibre; o, més ben dit, del llibre adient. Per saber qui va matar l'almirall Carrero Blanco, per exemple, n'hi ha prou en llegir El gigante descalzo , un llibre que descriu la situació de l'exèrcit espanyol sota el franquisme, escrit per una persona que l'ha conegut ben de dins i que actualment és catedràtic d'història. Em refereixo al professor Gabriel Cardona. Si volem entendre que vam néixer com a marca, és a dir, territori europeu i que, al llarg de la història, hem seguit camins paral·lels però diferents als d'Espanya aquí tenim la Notícia de Catalunya,  de Jaume Vicens Vives. Si volem saber com és que els Estats Units encara no han perdut la seva capacitat d'entusiasme -i el triomf d'Obama n'és una mostra-mentre Europa es mira la política, i els polítics, entre el cinisme i el desencís haurem de llegir El món d'ahir, d'Stefan Zweig i comprovarem que la  I Guerra Mundial, i els seus efectes demolidors sobre la consciència europea, no és un episodi tan llunyà com ens podria semblar a primer cop d'ull. La lectura d'El món d'ahir ens portarà, irremissiblement, a interrogar-nos sobre la Revolució Russa i el seu significat; una revolució que ha condicionat, de fet, tot el segle XX europeu, i en aquest punt podem llegir la darrera biografia de Lenin, escrita per d'historiadora Helène Carrère d'Encausse o el testimoni més exhaustiu i més corprenedor de tots els que s'han publicat al voltant del  bolxevisme. Em refereixo a l'Arxipèlag Gulag d'Alexander Soljenitsin. Ningú no hauria de gosar parlar o escriure sobre el comunisme sense haver llegit aquesta obra.

            Si volem saber en què va consistir el franquisme hem de llegir Francisco Franco, Caudillo de España de Paul Preston. No només és un llibre amb una documentació formidable. És també un llibre que respon a una pregunta fonamental. ¿Podem seguir considerant Franco un personatge políticament pervers i, a la vegada, admetre que  sota la seva dictadura Espanya va passar de la misèria a la modernitat? Si volem entendre perquè les grans idees s'han convertit, al llarg del segle XX, en vergonyoses impostures hem de llegir El fin de la inocencia, d'Stefan Koch. I si volem saber com podem actuar d'una manera positiva en un món sense idees globals podem acudir a algun dels llibres del filòsof francès André Glucksmann.

            Acabaré aquesta reivindicació de la lectura amb dues recomanacions de casa. Els 60 anys d'anar pel món d'Eugeni Xammar ens descobrirà un periodista capaç de riure's de totes les mòmies històriques, començant per la de Lenin. I si volem entendre com és que Greenpeace, i els seu fonamentalisme ecològic, té més èxit, entre un segment important de la població, que les propostes raonades i madures dels partits polítics parlamentaris  hem de llegir El crepuscle de la democràcia, de Ferran Saez, un llibre publicat l'any 1998 i que està tan resultant -aquest sí-profètic.        

 

Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol, 20 d'abril del 2010

                       

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1292
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR