e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

10 de Juny de 2011

L'hegemonia alemanya

 

            Europa va viure tres guerres en l'espai que va de 1870 a 1945, menys d'un segle,  per evitar el que finalment ha passat:  la consagració  de l'hegemonia alemanya. De les tres guerres, dues la I i la II Guerra Mundial, les va perdre. Però, finalment, ha passat allò que per pes geogràfic i demogràfic, per importància econòmica i per tradició diguem-ne ideològica semblava ineluctable: que Alemanya desplegués un lideratge incontestable. Mentre va durar la Guerra Freda (1945-1989) aquesta hegemonia difícilment podia ser exercida, tot i el pes econòmic que, en els últims anys d'aquest període, ja  tenia  la República Federal Alemanya, per la senzilla raó que Alemanya va quedar dividida. La frase és tan gràfica que, com sol passar en aquests casos, la tradició li atorga diverses paternitats però a mi em sembla que va ser De Gaulle el qui, a propòsit de la divisió alemanya, va dir: "M'estimo tan Alemanya que prefereixo que n'hi hagi dues".  La situació va començar a canviar arran de la caiguda del Mur. Han estat uns canvis lents perquè, contràriament a la impressió que provoca l'allau informatiu diari al qual estem sotmesos, la història es modifica lentament, sobretot si ho fa sense el recurs de la guerra.  Primer va ser la reunificació, possible gràcies a la tenacitat del canceller Kohl; després, la instauració de l'euro; entre mig, la darrera guerra balcànica. Cadascun d'aquests episodis va significar un nou pas endavant en la consolidació d'aquesta posició hegemònica.

            A tots aquests factors cal afegir-n'hi un altre de decisiu: Estats Units potser no deixarà de ser la gran superpotència mundial durant molts anys però haurà de compartir el seu lideratge. De fet,  ja l'està compartint, com demostren esdeveniments ben recents. A cada continent s'estan consolidant una o dues nacions de creixent influència regional.  En aquests moments és difícil que Estats Units pugui imposar els seus punts de vista polítics i econòmics a Amèrica del Sud sense passar pel Brasil: a l'Àsia sense passar per Xina i la India; a l'Africa sense passar per Sud-àfrica; o a Europa sense passar per Alemanya (al marge dels seus llaços especials amb Anglaterra).

            El més tranquil·litzador de l'hegemonia nord-americana durant tots aquests anys és que s'ha tractat d'un lideratge explícit, que cap dels seus dirigents  negava o amagava. Ha estat, en el bé i en el mal, un lideratge transparent. Ho és, en aquests moments, el d'Alemanya? ¿És propi d'un país hegemònic abdicar d'una política exterior pròpia? Se'm dirà que els països de la Unió Europea no n'han de fer, de política exterior, perquè n'hi  ha d'haver una de comuna. Però aquest punt de vista, que seria el desitjable, es contradiu amb el nomenament de     Catherine Ashton com a Alt Representant de la Unió per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat. Els mèrits d'Ashton per accedir al càrrec eren dos: pertànyer a un país que de cap manera vol convertir la Unió Europea en un espai únic de política exterior i posseir una escassa experiència diplomàtica. Aquesta és una de les raons de la frenètica activitat del president Sarkozy en el camp internacional. De lluny,  fa la impressió que Alemanya està disposada a consentir que França tingui iniciatives pròpies en política exterior -Líbia, etcètera-a canvi que accepti el seu "diktat" econòmic.  Res de nou. Seria un procés semblant a aquell que, als inicis del Mercat Comú, va aconseguir que Alemanya fos -i segueixi essent--  la gran protectora econòmica de l'agricultura francesa.

            Escric aquest article quan fa pocs dies de la commemoració de la rendició de Breda. Aquest fet va passar el 5 de juny de 1625 i Velázquez el va immortalitzar en el seu famós quadre Las lanzas. En alguna altra banda he escrit que l'Europa triomfant és aquella que es trobava a l'altra banda de les llances, representada Justí de Nassau, el perdedor de la batalla. És l'Europa de la Reforma, de la responsabilitat individual, del culte al treball, de la manca d'intermediaris entre nosaltres i la nostra consciència. Diguem-ho  amb una frase simple: el món ha anat bé, o relativament bé, quan ha assumit els valors protestants. Aquest fenomen també ha estat ben visible històricament a Catalunya i a Espanya, i aquí podríem posar-hi des dels refugiats càtars i protestants fins a l'Opus i als boy-scouts. Merkel ens vol protestantitzar a cops de xurriaques. D'acord. Alemanya ha d'exercir la seva hegemonia d'una forma explícita, com li pertoca,   i aleshores potser li serà més fàcil evitar que vells malsons de preteses superioritats se li colin per entre els titulars del Bild.

Avui-El Punt. 6 de juny del 2011

 

 

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1000
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR