e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

29 de Juliol de 2012

Les tres crisis del 2012


        Es parla força, aquests dies, dels paral·lelismes entre la crisi d'ara i la del 98 espanyol. Alguns articulistes arriben a dir que, de fet, del 98 no n'hem sortit mai i que la transició política que va donar peu a les actuals institucions democràtiques no va servir sinó per pintar la façana però deixar intactes els problemes de fons.  Jo no acabo d'estar d'acord amb aquesta visió.  En primer lloc, perquè la transició política va arribar quan la transició econòmica feia anys que havia començat; concretament, des de l'any 1959 quan es van posar les bases del Pla d'Estabilització.  Els Pactes de la Moncloa, per exemple, que van tenir una importància decisiva en tot aquell procés, no poden desvincular-se d'aquella renovació econòmica en profunditat que havien començat Sardà Dexeus i els tecnòcrates de l'Opus.  En segon lloc, es va fer un esforç pel reconeixement constitucional de la pluralitat territorial tot i que, finalment, en no posar nom a les "nacionalitats" aquest esforç ha quedat diluït.  Però que consti, si és que encara aquesta subtilitat interessa a algú: parlar de disset autonomies, totes amb els mateixos drets i els mateixos deures, traeix la Constitució.

           Ara bé, si és que es veritat que, com en el cas del 98, la crisi actual, la del 2012, és tan profunda perquè hi convergeixen aspectes econòmics, morals i territorials. Des del punt de vista econòmic la realitat és que Espanya està al caire de la fallida a causa de les males polítiques dutes a termes pels darrers governs. La responsabilitat cal repartir-la entre els dos partits "turnants", el PP i el PSOE, que han dilapidat la generosíssima ajuda europea en projectes i infraestructures  equivocades; han afavorit l'especulació  urbanística més enllà de tot límit raonable; i han permès que la corrupció formés part constitutiva de la manera d'entendre l'exercici de la política.  En els orígens d'aquesta corrupció hi trobaríem connotacions religioses (el catolicisme que perdona enfront del luteranisme que castiga) i també històriques, en el sentit que la corrupció era un dels pilars del franquisme -com  Paul Preston ha explicat molt bé- i aquest pilar mai no va ser enderrocat ni posat en qüestió en els anys de la transició política.

            Però la crisi és també moral, o ètica, com es vulgui. La percepció que difícilment ens trauran de la crisi els mateixos polítics que l'han provocada és una percepció cada dia més estesa entre els ciutadans. Mentre els desnonaments per impagaments  d'hipoteques no cessen, els responsables de Bankia o de les preferents semblen gaudir de la protecció de la justícia i els polítics. La sensació que existeixen dues vares de mesurar -una per als polítics i els "de dalt", que s'autoprotegeixen; i l'altra per als ciutadans corrents--  ha desembocat en una desconfiança total envers els nostres governants. Els governants espanyols actuals són vistos com a part del problema i no com a part de la solució.  Així, és difícil tirar endavant. També és difícil tirar endavant si resulta que l'Administració Central aprofita la crisi per  intentar desactivar el sistema autonòmic.  Sobre aquesta qüestió, el savi  conseller Mas Colell, al qual algun dia haurem d'agrair col·lectivament  el seu pas a la política en uns moments tant difícils, ja ha estat prou explícit.  La percepció que vivim en un Estat que no és lleial amb Catalunya estimula les ànsies de desenganxar-se d'Espanya. Des del punt de vista de l'Estat, no és una bona noticia per sortir de la crisi.

            Per sortir de la crisi potser no cal esperar solucions miraculoses. Però sí que caldria comptar amb unes élites polítiques i  econòmiques no simplement rapinyaires; unes  élites com les de França o la Gran Bretanya que asseguressin l'arribada als llocs de governació de persones amb preparació acadèmica i política i un mínim gruix moral.  I potser això no és possible mentre segueixen existint les llistes tancades i institucions tan inútils com el Senat, etcètera.   Pel que fa a Catalunya, avui mateix, dimecres, en la discussió que ha de tenir el nostre Parlament a l'entorn del pacte fiscal, veurem si ens tornem a dedicar, com hem fet en tantes altres ocasions, a treure els gegants o si aquesta vegada estem decidits, de veritat, a plantar-los.  I a pagar-ne el preu corresponent.

Catalunya Oberta, 25 de juliol del 2012



Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1449
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR