24 de Febrer de 2012

La biblioteca interior d'Emili Teixidor

           Cada dia, quan entra i surt de casa seva, és molt probable que, per una simple qüestió geogràfica, l'Emili Teixidor passi per davant de casa meva.  Sovint, doncs, ens trobem al carrer, a peu dret, o anem a dinar a algun dels restaurants "low cost" -abans en deien fondes-que proliferen pel barri. Quan ho fem expliquem xafarderies i  critiquem el govern, que és així com solen comportar-se els ciutadans en aquestes ocasions. D'altra banda, quants anys fa que conec l'Emili? Potser des del 1970, o abans,  quan em vaig embarcar en l'aventura de la revista Oriflama de la qual ell n'era -diguem-ho així-- soci fundador.  I, després, hem compartit editorials -en el cas de Laia--; col.laboracions periodístiques -a l'Avui, a Catalunya Ràdio--;  i gosaria dir que  també hem compartit complicitats, admirativa per part meva, en relació a una certa manera d'entendre Catalunya, la societat i el món. I l'he llegit, a l'Emili, no d'una manera exhaustiva però sí d'una manera suficient per poder parlar de la seva literatura sense fer el ridícul.

            Arribats a aquest punt, i reconeixent que tot el que he escrit fins ara és veritat he de confessar que, en realitat, a l'Emili Teixidor no el conec gaire per no dir gens. El tema, em sembla, no té res de personal. A l'inrevés: penso que es tracta un dels trets constitutius, potser el més singular, de la personalitat literària de l'Emili Teixidor.  Aturem-nos, per exemple, un moment a Pa negre. És realment una novel·la sobre els primers anys de la postguerra a la Plana de Vic? Ell, i els publicistes de l'obra, així ho han venut; i molts crítics, i molts dels seus lectors, així ho han entès. I sí, en una primera instància Pa negre és una novel·la sobre els primers anys de la postguerra a la Plana de Vic. Però aquest només és el marc geogràfic, i històric, on l'Emili situa la història que de veritat ens vol explicar. I aquesta història té dos punts autònoms però connectats. D'una banda, Pa negre és una novel·la iniciàtica, d'iniciació a la vida en la qual l'Andreu, l'adolescent protagonista, descobreix el seu cos, la seva ànima, i tots els abismes  que aquest descobriment comporta.   D'altra banda, Pa negre és una novel·la sobre els efectes devastadors, i inextirpables, de la vivència de la corrupció. El franquisme, per als historiadors, podrà ser un règim o una superestructura. Per a l'adolescent Andreu,  que no té res -no en un sentit metafòric, sinó en un sentit real- i que vol sobreviure, el franquisme és un camí de corrupció per al qual inequívocament ha de passar. Segurament, dins del sistema hitlerià van  sobreviure alguns periodistes demòcrates, però no per això aquell règim va deixar ser ontològicament nazi. Tots vam quedar empastifats de franquisme, i aquesta és la mirada autènticament desesperada de la novel·la. Així, doncs, en què quedem? Pa negre és una novel·la d'amor o és una novel·la d'odi cap al territori infantil de l'escriptor?  I aquest odi és purament extern?  O la negació de les arrels familiars és un preu massa alt que l'adolescent arrossegarà com una penitència catòlica tota la vida? Som responsables dels monstres que nosaltres mateixos ens veiem en l'obligació de fabricar?

            Finalment, però, aquest paisatge de la infància i l'adolescència és potser l'única cosa que ens queda. No vull dir que, per la part de fora, hàgim de renunciar a les ideologies, o a la feina ben feta, o la pedagogia -en el cas de l'Emili--. Em refereixo al nostre paisatge interior, aquell que a poc a poc anem descobrint, i que és allà on la literatura pot arribar a resultar imprescindible. Ell, l'Emili Teixidor ho explica així: "Ara, diria que llegeixo i escric per seleccionar i acumular una antologia personal d'imatges tretes de llibres, vivències, personatges, escenes, frases, paraules... que d'alguna manera exerceixen un poder de fascinació i tenen un significat especial per a nosaltres (...). Sí que crec en una col·lecció d'imatges essencials que anem recollint al llarg del viure, de fragments de ficció seleccionats i conservats amorosament a la nostra biblioteca interior".

            A l'Emili Teixidor no li agradaria que acabés aquest article amb una d'aquelles frases agraïdes que els periodistes experimentats saben posar a manera de pinyol. Ho trobaria massa fàcil. Però no em sé estar de dir que allò que hi ha de més atractiu en els llibres de l'Emili és aquesta capacitat d'interpel·lar-nos  sobre la nostra biblioteca interior. La tenim? I en quin estat de conservació? O és que  preferim  no obrir alguns dels llibres que conté?

El Punt - Avui,  23 de febrer del 2012