e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

17 de Gener de 2011

            En referència als aviadors  britànics que havien guanyat l'anomenada Batalla d'Anglaterra, Churchill va pronunciar una de les seves frases més cèlebres: "Mai tants degueren tant a tan pocs".  També en relació als oficials de l'Exèrcit espanyol que van tenir l'audàcia i la dignitat de crear la Unió Militar Demòcrata (UMD) hauríem de dir, a partir de la frase de Churchill, que van ser molt pocs però que van tenir una influència molt gran i molt positiva en els moments més difícils de la Transició.  En efecte, en el punt de màxima influència directa dins l'Exèrcit espanyol és probable que la UMD no comptés amb més de 200 oficials. Però tot i que els seus líders de seguida van ser detinguts, empresonats i jutjats  --i l'organització, per tant, escapçada de forma radical--, les idees dels militars que van fundar la UMD són les que han acabat prevalent en el sí de l'exèrcit espanyol. Avui dia, a Espanya, ser militar i demòcrata són  dues realitats perfectament compatibles, i aquesta comptabilitat la devem a molts pocs, entre els quals, el comandant i professor Gabriel Cardona, que acaba de morir.

            He tingut la sort de conèixer i tractar dos dels dirigents de la UMD: el capità Juli Busquets, professor meu de sociologia a l'Escola de Periodisme del CIC; i el comandant Cardona. Més reservat, Busquets; més expansiu, Cardona,  tenien dues virtuts en comú: eren bones persones i estaven en possessió  d'un alt grau de competència professional -com a sociòleg, Busquets; com a historiador, Cardona--. Qualsevol que hagi conegut, ni que sigui com a soldat ras l'exèrcit franquista, convindrà que no era fàcil trobar-hi bones persones.  Tot estava previst perquè els oficials i els suboficials no assolissin, o abandonessin, aquesta categoria. No es tracta, doncs, en aquest cas, d'un adjectiu gens banal. 

Pel que fa a la competència professional n'hi ha prou en recordar que Gabriel Cardona ha estat professor d'història a la Universitat Autònoma de Barcelona i que ha escrit uns quants llibres, alguns d'ells imprescindible per conèixer les característiques de l'exèrcit espanyol durant el llarg període franquista.             En concret, El gigante descalzo és un llibre apassionant per a tots aquells lectors que vulguin conèixer el nostre passat més recent més enllà dels tòpics. La tesi resultava, i resulta, arriscada. El gigante descalzo és l'exèrcit espanyol que Franco va mantenir expressament en condicions paupèrrimes i amb una escassíssima capacitat de mobilitat per tal que mai no el pogués inquietar. Això sí, va deixar, i va promoure, que molts dels seus comandaments llisquessin pel pendent de la corrupció... En la interpretació de Cardona, l'exèrcit espanyol seria una víctima del franquisme. Ell parla dels oficials de l'exèrcit que tenien vocació de militar, que veien paralitzada la seva progressió professional  per una escalafó inflat a conseqüència de la guerra civil i que havien de "treballar" -és a dir, fer la guerra-en unes condicions desastroses  tal com el conflicte d'Ifni va posar en evidència.

Com a historiador, i com a ex-militar, Cardona demostra, en aquest llibre, que gaudeix d'unes excel·lents fonts d'informació. Això li permet  aventurar una hipòtesi molt plausible sobre l'assassinat de Carrero Blanco. Cardona explica que l'almirall Carrero Blanco  havia encarregat  amb el màxim secret que el portaavions Príncep d'Astúries, aleshores en construcció, tingués una certa capacitat nuclear. Això trencava l'statu quo de la Guerra Freda -justament la situació que permetia la perpetuació de Franco--. El secretari d'Estat Kissinger va visitar Carrero el dia abans de l'atemptat. Li va preguntar quan firmaria Espanya el tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears i Carrero, pensant que Kissinger baixava de l'hort,  va tirar pilotes fora. Al cap de poques hores, els militants d'ETA van pitjar la palanca que va fer saltar Carrero, el xofer i el cotxe més amunt  dels murs d'una església.  Cardona explica els fets sense treure'n cap conclusió explícita. Però el suggeriment està fet:  la CIA no va matar Carrero, però no va fer res per impedir-ho. Ara fa poc temps, han quedat desclassificats bona part dels informes secrets elaborats per la diplomàcia nord-americana d'aquells anys.  Carrero és titllat de pro nazi i d'anti-nordamericà. És la pura veritat.  Cardona i els militars de la UMD no van lluitar contra molins de vent...

El Punt. 14 de gener del 2011

           

                       

           

           

           

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1645
1
Comentaris afegits 
Francesc (Barcelona) 19-01-2011 - 00:41
Interessantíssim. Ara, que, segons tinc entè, el sr. Cardona, que en pau descansi, era tot un nacionalista espanyol. En fi, m'hauria agradat que hagués fet l'evolució ideològica de Francesc Macià.
TORNAR