e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

15 de Setembre de 2012

Final de trajecte

 

           Per a molts dels qui hi van anar, la manifestació de dimarts  va significar un inici de trajecte. Potser va ser la seva primera manifestació i potser va ser la seva primera estelada. Per a d'altres, entre els quals em
compto, va significar el final del trajecte  de l'Estat de les Autonomies creat a partir del 1977.  Res no tornarà a ser com abans de l'11 de setembre del 2012, sobretot, perquè, més enllà del seu èxit numèric, la manifestació va visualitzar uns canvis que de fa temps que s'estan produint al sí de la societat catalana, i que són molt profunds.  Tradicionalment, la força del catalanisme radicava en un sentiment popular que les classes altes rebutjaven i que també estava allunyat de les vivències de la nombrosa població immigrant.  Joan Maragall, que coneixia bé les classes altes barcelonines, va parlar  en un dels versos de la seva Oda de "menestrala pervinguda". Molts dels nostres menestrals pervinguts durant molts anys van parlar en castellà perquè feia més fi i llegien La Vanguardia que, per dissimular, parlava de Salvador Espriu como "nuestro gran escritor".  Era un malentès que anava bé a tothom. Un dels canvis més significatius d'aquests darrers anys ha estat  la conversió de La Vanguardia en un diari escrit en català i catalanista; plenament
catalanista.  Vull pensar que el diari no podria assumir o mantenir aquesta línia si els sectors econòmics o financers que tradicionalment li han donat suport no hi estiguessin d'acord.  Per dalt de la societat barcelonina, doncs, algunes coses que semblaven inamovibles han canviat, i han canviat de veritat.

           Però també per la base de la piràmide social les coses han canviat molt. La idea del catalanisme com a expressió de la burgesia  s'ha esfondrat  com un castell de cartes així que ha abandonat el laboratori d'idees on havia estat formulada  i ha baixat al carrer. No sé si, finalment, hem aconseguit ser una sola societat; però l'important és que no em som dues, i això ja és molt tenint en compte en quina situació ens trobàvem a la sortida del franquisme. No ens enganyem:  només l'aliança entre el PSC i el PSOE va impedir que el partit de Felipe González i Alfonso Guerra es convertís en la punta de llança d'un lerrouxisme  més o menys explícit.  Aquest perill tornarà a fer-se present a partir d'ara ja sigui del braç del PSOE, del PP o de tots dos partits, perquè aquest és el punt fràgil de l'equació: com avançar  sense que el fil del catalanisme quedi partit. És veritat que la por a un trencament social no és cap excusa per seguir mantenir un statu-quo que ens porta a la inanició. Però no és un bon presagi algunes actituds que el nacionalisme radical ha mantingut aquests darrers anys. ¿Com algú pot estar content que el PP hagi deixat de fer l'ofrena floral a Rafel de Casanova pels crits i improperis que havia d'aguantar? 

            El catalanisme independentista haurà de ser especialment curós en tot allò que fa referència a la llengua i al sentiment de pertinença. El català és l'idioma propi del país però Catalunya és i continuarà essent una societat bilingüe, entre altres raons, per la demografia que hem tingut i tenim.  I  pel que fa al sentiment de pertinença -tan fàcilment manipulable- recordem allò que va dir Albert Camus quan li van preguntar per la independència d'Algèria, que ell creia justa: "Si un dia he d'escollir entre la justícia i la meva mare [ciutadana francesa resident a Algèria] escolliré la meva mare per sobre la justícia".

 

Catalunya Oberta. 14 de setembre del 2012



           



           

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
916
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR