30 de Desembre de 2009

Els fills del fotògraf

            Fa uns quants anys, quan encara treballava a l'Avui, vaig tenir ocasió de conèixer i tractar  els fills del fotògraf Agustí Centelles.  El diari m'havia encarregat la coordinació de la Nit dels Premis Avui que podíem organitzar gràcies al patrocini de la Caixa de Manresa, presidida aleshores per aquest personatge excepcional que és Valentí Roquetas. Entre altres, vam instituir el Premi Agustí Centelles a la millor fotografia publicada a la premsa. El  premi consistia en una còpia d'una fotografia d'Agustí Centelles que donaven, en mà, durant la festa,  els dos fills del fotògraf. Sense la seva generositat no hi hauria hagut premi. Però els tractes no eren fàcils. L'un i l'altre es comportaven com els administradors d'un tresor que havien tingut arraconat durant molts anys a les golfes de casa i que, de cop volta, descobrien que tenia un valor immens. I en volien treure suc. Durant tots aquests anys han deixat que el globus s'anés inflant gràcies als reconeixements de la gent d'aquí, i quan l'han tingut ben inflat l'han venut als de fora. A mi no m'ha estranyat. Tampoc no m'ha estranyat que el ministeri de Cultura comprés l'Arxiu Centelles i el destinés a Salamanca. Si algun dia parleu "off the record" amb els directors dels museus decents que queden a Barcelona us n'explicaran de l'alçada d'un campanar pel que fa a la fagocitació de recursos que han practicat els successius ministres de Cultura -amb l'excepció de Jorge Semprún--. Ningú amb dos dits de front entendria, a França o a Anglaterra, que el ministeri de Cultura d'un Estat i el Departament de Cultura d'un país que en forma part es disputessin, a cops de talonari, una peça important. Però ja fa temps que a Espanya passen aquestes coses. En cultura, que és un terreny que conec, el govern central ha practicat la deslleialtat permanent. No dic res de nou per a desgràcia dels qui, durant molts anys, crèiem possible l'entesa.