e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

09 de Febrer de 2011

  

          Qualsevol turista que hagi visitat la casa de Coyoacán on va ser assassinat Lleó Trostky s'adonarà que el despatx del líder comunista semblava més aviat una sala de telecomunicacions. Trostky dirigia la revolució mundial per telèfon. Això passava al segle XX. Al segle XXI les revolucions són convocades a través de les anomenades xarxes socials: Internet,  mòbil, etcètera. Aquest ha estat el cas de l'Iran, de Tunísia i d'Egipte.  L'ús d'aquests mitjans no pressuposa el triomf dels revolucionaris però influeix de manera decisiva en el desenllaç dels esdeveniments. La revolució russa va estar organitzada per un petit grup de persones que es comunicaven entre elles amb el màxim secret possible. En les revolucions del segle XXI la responsabilitat individual de la convocatòria es dilueix en el marc massiu d'adhesions que suscita. I cadascuna d'aquestes adhesions esdevé un nou agent convocant de manera que resulta difícil, com passava en les conspiracions clàssiques, neutralitzar els dirigents de la protesta.  El president Obama ho sap molt bé, tot això. No pas perquè hagi dirigit un moviment revolucionari sinó perquè bona part del seu triomf electoral va ser degut a l'ús intel·ligent i astut d'aquestes xarxes socials gràcies a les quals va aconseguir mobilitzar sectors de població poc proclius a la participació política; i  va aconseguir, també, molts diners per a la seva campanya electoral.

            Ara bé, resultaria un error pensar que la irrupció de noves formes de convocatòria  i difusió de la voluntat de protesta anul·la el joc geoestratègic que, des de l'Imperi Romà, per no recular més lluny, mou el món.  El tauler d'escacs de la política internacional s'haurà d'adaptar a les noves peces que han irromput però el joc entre el rei, la dama, els cavalls i els peons continuarà, bàsicament, amb les mateixes regles. La situació política de cada país és fruit de molts factors però dos de molt importants són la posició geoestratègica que ocupa i la voluntat dels seus habitants. És molt probable, per exemple, que Catalunya hagi tingut històricament un sentiment nacional tant o més ampli que el de Txèquia.  Però en els dues ocasions del segle XX en què les fronteres d'Europa han  experimentat una forta sotragada ---1918 i 1989- la independència de Catalunya no  ha interessat  cap de les grans potències; la de Txèquia, sí.  I si parlem de la Transició espanyola haurem de convenir que tan important com les ànsies democràtiques d'una part substantiva de la societat va ser l'ajut exterior, per exemple d'Alemanya o dels Estats Units.

            En el tauler d'escacs de la política mundial Egipte ocupa un lloc especialment delicat: el canal de Suez, les relacions amb Israel, el presumpte lideratge respecte a d'altres països àrabs, etcètera. Enterrat el pan-arabisme laic, amb raó o sense profundament anti-occidental, el perill de l'integrisme islàmic no és cap invent de la CIA. El règim de Mubarak ha practicat de forma sistemàtica la tortura  i ha estès la corrupció per tot el país però van ser fonamentalistes islàmics els qui van assassinar l'anterior president, Sadat; els qui van apunyalar el premi Nobel Naguib Mahfuz; i els qui persegueixen la minoria copta, per posar només tres exemples. Fins on podrà arribar el moviment revolucionari egipci? En el moment d'escriure aquestes ratlles  és  difícil preveure-ho. Però molt probablement el resultat final haurà de compaginar els desitjos de canvi de la població d'Egipte amb  els interessos que es mouen en el tauler d'escacs. El moment es bo, per a les aspiracions dels egipcis, perquè Hilary Clinton no és Condoleezza Rice i, per tant, cal aprofitar el moment abans que la  Bàltica es glaci.

            Dos apunts finals. Amb més o menys encert, amb més o menys intensitat, el tema de la democràcia i els drets humans sempre estarà present en l'agenda de la política exterior nord-americana. Tot i que, naturalment, això no impedirà, ni ha impedit fins ara, que els Estats Units actuïn a favor dels seus interessos, paraula realista que els polítics i la premsa nord-americana no tenen cap vergonya en usar. S'imaginen, però, un món on la influència de la Xina fos determinant  en la solució de conflictes locals o regionals?  Últim apunt. Nosaltres, des de Catalunya i des d'Espanya, cap on realment hauríem de mirar és cap a Europa, cap a Brussel·les. On és telèfon d'Europa? preguntava fa anys Kissinger. En relació amb els esdeveniments d'Egipte, la pregunta segueix essent pertinent. El telèfon d'Europa no contesta i, el que és pitjor, quan contesta no hi ha manera de saber què diu o si diu alguna cosa interessant.

El Punt. 6 de febrer del 2011

             

           

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1888
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR