e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

26 de Juny de 2010

Casanova, Don Joan i Carlos Saura

 

 Als llibertins i als maçons els devem, en bona part, l'adveniment de la democràcia moderna. Sobretot, si entenem que aquesta democràcia neix de l'establiment de dos principis: el de la igualtat de tots els homes davant la llei i el del reconeixement de la sobirania del poble. Aquest és el llegat de la Revolució Francesa que va posar fi a allò que n'hem dit l'Antic règim, o sigui  un sistema de castes on els drets de cada ciutadà venien determinats per la classe social en la qual havien nascut. Els clubs maçònics del segle XVIII tenen molt èxit no només per les idees que prediquen -la ciència i el progrés tecnològic com a font de benestar social enfront de les idees obscurantistes de l'Església- sinó perquè aquests clubs es regeixen per un sistema meritocràtic; els càrrecs, les responsabilitats, són repartides entre els socis que han demostrat tenir més capacitats, al marge de la classe social en la qual han nascut. Per això, és  en les societats secretes maçòniques on el sistema de castes queda torpedinat  per primera vegada.  Pel que fa als llibertins, la seva activitat seductora transgredeix els compartiments estancs de l'Antic Règim perquè allò que acaba comptant és el nombre de dames seduïdes, no el seu rang social, com es demostra en la llista que Leporello llegeix en una de les escenes més populars del Don Joan de Mozart.

           Giacomo Casanova era maçó i llibertí. La seva figura ha quedat banalitzada per la intensitat, si més no numèrica, de la seva activitat sexual . Però, en realitat, Casanova és un dels personatges intel·lectuals més interessants  del segle XVIII:  músic, hel·lenista, traductor d'Homer, polític, agosarat home de negocis -inventor, per exemple, d'una de les primeres loteries--, viatger incansable per tot Europa, fet que li va permetre establir relació amb Goethe, Voltaire i Mozart, etcètera.  L'any 1976, Fellini li va dedicar una pel·lícula que posava l'èmfasi en el presumpte cinisme de Casanova i, per tant, confirmava els tòpics que distorsionaven la seva imatge. Uns quants anys més tard, al 1989, Nèstor Luján publicava la seva primera novel·la en català amb un text dedicat justament a aquest personatge: Casanova o la incapacitat de perversió. Nèstor sortia al pas de la versió de Fellini -que considerava massa deutora dels prejudicis catòlics- i  presentava el personatge en un marc geogràfic molt proper, concretament en el trajecte que va de València a Barcelona on, en efecte, Casanova havia fet estada i, fins i tot, havia conegut presó.

Aquests dies podem veure a Barcelona una versió de l'òpera Don Joan      de Mozart escrita i dirigida per Carlos Saura. Giacomo Casanova hi té un paper  determinant com a inspirador directe del llibret escrit per Lorenzo da Ponte.  Saura presenta Da Ponte com a deixeble de Casanova i fa que el visiti en el castell del comte de Waldstein, el qual l'havia acollit com a bibliotecari, on va escriure les seves  Memòries i on va morir.  També Lorenzo da Ponte va escriure les seves Memòries, publicades el 2006 en una magnifica edició i traducció del professor Antoni Seva. Com sol passar en aquests casos , les Memòries de Da Ponte són quasi més interessants pel que explica dels altres que no pas pel que escriu sobre ell mateix, massa pendent d'aconseguir el judici benèvol de la història. En canvi, resulten molt indicades per conèixer l'ambient polític i cultural que es vivia a Venècia -d'on Da Ponte va haver de fugir- i a Viena -on es va refugiar--. A  Viena manava l'emperador Josep II, protector, a estones de Mozart, monarca il·lustrat, possiblement d'idees més avançades que molts dels seus súbdits, però que exercia el poder, com feien els sobirans de l'època, de manera absoluta.

Tots aquests personatges -més Salieri, que aquí, fent honor a la veritat, no assumeix el paper de dolent--  formen la trama de la pel·lícula. Saura aconsegueix un film   tan o més brillant  que la celebrada versió de Losey  sobre  Don Joan. Losey posava l'èmfasi en la fredor ambiental i en la incomunicació dels personatges; Saura converteix el procés de creació de Don Joan en una història de passions a través, per exemple, de les relacions entre Da Ponte i Annetta; de l'impacte que en Mozart provoca la noticia de la mort del seu pare; o de la negativa d'un vell i desenganyat Casanova de deixar-se caure pel pendent del sentimentalisme -tan oposat a l'esperit racionalista de l'època. En definitiva, un gran espectacle que molta gent es perdrà. Perquè només el passen en una sala de Barcelona -l'Alexandra-i perquè el dia que jo vaig anar-hi, potser perquè era pont i jugava Espanya, a la sala no hi havia pràcticament ningú.  El meu article vol ser un avís per a tots aquells potencials  espectadors que encara s'emocionen amb  aquesta  mena de pel·lícules.

 

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1360
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR