e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

31 de Desembre de 2010

Benvingut, conseller Mascarell

         Els llargs anys de govern socialista a l'ajuntament de Barcelona deixaran, a la ciutat, dues novetats absolutament revolucionàries: l'obertura al mar i una biblioteca a cada barri.  Poder arribar a la platja en Metro ha revolucionat els diumenges dels barcelonins. Poder disposar d'una biblioteca al costat de casa ha revolucionat la vida entre setmana de molts ciutadans -i no només estudiants.  Tots dos miracles posen fi a tòpics que semblaven inamovibles: que Barcelona vivia d'esquena al mar, i que l'hàbit de lectura havia passat a la història. Tots dos miracles tenen nom i cognom. En el primer, el de l'obertura al mar, Oriol Bohigas. En el segon, el de les biblioteques, Ferran  Mascarell. Naturalment, els successius alcaldes de Barcelona -sobretot, Narcís Serra i Pasqual Maragall-hi tenen alguna cosa a dir, en aquests canvis, però m'imagino que aquests dos alcaldes també haurien volgut construir una llar d'infants a cada barri però es van trobar que la persona responsable en comptes de construir guarderies es dedicava a enviar llavors primaverals als seus conciutadans.

            Vull dir amb això que el candidat Artur Mas ens va prometre el govern dels millors, i que Ferran Mascarell és, en efecte, un dels millors. Però això, naturalment, no li garanteix una bona gestió. En primer lloc, perquè haurà de fer política sense diners tant a causa de les generals restriccions econòmiques com per l'elevat nombre de partides finalistes que formen part del pressupost de Cultura. I, en segon lloc, perquè, contràriament al que pugui semblar des de fora, Cultura no és un Departament gens fàcil.

            La cultura, a Europa, també a Catalunya, sempre ha estat monopoli de l'esquerra. Poc importa que els temps hagin donat la raó a Raymond Aron i no a Sartre. Sartre continua essent un sant laic -o, com a mínim, una figura a qui ningú no demana comptes-i Raymond Aron un perfecte oblidat. Ferran Mascarell ve d'aquest àmbit i sap el pa que s'hi dona. Vull dir que sap que, en nom de l'esquerra, s'han consolidat, per exemple en el món del teatre, unes actituds absolutament corporativistes i que resulten caríssimes al ciutadà que paga impostos. La bandera de la independència artística enfront del fantasma de la ingerència política ha possibilitat que el món cultural, tot i que pagat amb diners públics, quedés sense control de cap mena.

            Segona qüestió. Un conseller de Cultura no s'hauria de limitar a administrar unes competències. Un conseller de Cultura no ha de ser, per exemple, indiferent al paper que juguen els mitjans de comunicació públics en la promoció de la cultura catalana. I no parlo d'iniciatives gaire complicades. Parlo, per exemple, de les situacions angoixoses que es presenten quan un escriptor en català, i només en català, de solvència reconeguda és acomiadat  d'una tele o una ràdio pública en les quals col.labora simplement perquè, a dalt, han canviat les tornes.  Si hem d'arribar a la independència amb els escriptors catalans pagats a 50 euros l'article a molts que no ens hi comptin.  No és només una qüestió de preu o de sortir a la tele. És una qüestió de prestigi. De tractar als escriptors, des de la política i des dels mitjans de comunicació, amb la dignitat  que es mereixen.

            Finalment, m'imagino que a hores d'ara, vull dir després del nomenament, pot resultar obvi -i fins i tot ofensiu-recordar-li a Ferran Mascarell que ara haurà de defensar i desplegar la cultura des d'una concepció nacional. El maragallisme es va inventar allò de "Barcelona metròpolis" enfront de la idea de Barcelona com a capital -també com a capital cultural-de la nació Catalunya. Des d'aquesta concepció nacional la llengua, per exemple, no és un accident sinó el factor més important del sentiment de pertinença.  Ara aquí podria posar-hi alguna cita no pas d'algun autor arrauxat sinó de Pla, Espriu, etcètera, etcètera. Una cultura servida des d'un punt de vista nacional - que ningú es confongui: no he parlat mai de cultura nacional-vol dir  primar l'excel·lència, perquè sense l'excel·lència ja seríem Occitània. Però vol dir, sobretot, fer realitat el somni il·lustrat d'un país culte, on la cultura, en les seves múltiples manifestacions, impregni l'activitat de tota la societat. Això és el que va impressionar Pierre Vilar del catalanisme la primera vegada que va arribar a Barcelona per investigar a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Des d'aleshores va ser un marxista -si se'm permet la boutade-- nacionalista. Benvingut, conseller  Mascarell!  Es mereix, i ens mereixem, que tingui èxit.

El Punt. 30 de desembre del 2010.         

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1889
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR