e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

02 de Novembre de 2011

Antifranquisme, intel.lectuals i guerra freda

  

           No pas casualment, els anys de la dictadura de Franco coincideixen amb els anys àlgids de la Guerra Freda. De fet, Franco deu, en part, la llarga duració del seu mandat als imperatius de la Guerra Freda i en aquest sentit el seu cas no és gaire diferent al d'altres dictadors d'aquest període: Suharto, a Indonèsia; o Mobutu, al Zaire.  Tot i que aquesta qüestió no és l'objecte del present article correm a recordem  que Franco també va poder morir regnant per la incapacitat de la societat espanyola de foragitar-lo del poder ja fos l'any 1946,  quan el seu propi germà Nicolás ho creia inevitable (1), ja fos durant el llarg període que segueix  fins al 1975.

Però si la duració del franquisme no pot explicar-se fora del context de la Guerra Freda el mateix hauria de passar quan parlem de l'antifranquisme. L'antifranquisme no és només una lluita autòctona contra un dictador autòcton sinó que les seves fluctuacions, característiques i contradiccions no poden examinar-se al marge del context internacional dins del qual va haver d'actuar.  D'aquí que  les relacions i oposicions entre el franquisme i l'antifranquisme, malgrat el seu caràcter essencialment violent,  presentin uns vasos comunicants que no sempre resulten fàcilment perceptibles.

Tant els qui la vam viure directament com els qui, més joves, l'examinen de lluny ens referim al concepte Guerra Freda amb la mateixa asèpsia amb què podríem dir Edat Mitjana o Romanticisme. Tanmateix, aquestes dues paraules  indiquen una tensió extrema  i permanent.  El món no estava en pau sinó en guerra però  a causa de la por que provocaven els arsenals de les dues potències enfrontades aquesta guerra afectava tots els camps menys l'estricament militar (doctrina de la dissuasió). Res del que va passar al món durant aquest període va quedar al marge de la Guerra Freda. I em refereixo no només a temes polítics sinó també a moviments culturals, a manifestacions artístiques aparentment deslligades de qualsevol context ideològic, etcètera. En aquest context, pensar que Catalunya i Espanya constituïen una excepció demostra o bé una miopia històrica gens recomanable o bé una candidesa ideològica encara pitjor.

Si una de les justificacions de Franco per romandre al poder va ser la contenció del comunisme, és evident que com més activa fos la seva participació en la repressió  de comunistes més immunitat guanyava davant dels seus "protectors" aliats.  Per això, Franco exagera sempre que pot la presència de comunistes en els moviments de protesta social que se succeeixen durant la seva dictadura. Un dels exemples més clars el tenim en la vaga de tramvies de 1951, que té per escenari Barcelona. Franco de seguida ordena a la premsa que acusi els comunistes d'haver-la organitzat. Això no és ben bé cert com sap de primera mà Gregorio López Raimundo, en aquells moments, màxim responsable del Comitè Central del PSUC a Barcelona, tot i que els dies de la vaga ell es troba a París.  López Raimundo sap  que, degut en part a les extremes condicions de clandestinitat, el Patit no ha estat capaç de dirigir la protesta dels ciutadans, i així ho explica a Santiago Carrillo (2). Però a Franco, exagerar el paper dels comunistes ja li anava bé; a Stalin, també. Tot això, naturalment, i com ja he dit en una altra banda, no treu cap mèrit als militants comunistes molts dels quals van ser detinguts, torturats, empresonats -és el cas de López Raimundo--  i, en alguns casos, afusellats. Aquests militants mereixen el reconeixement i l'admiració de tots els demòcrates.

L'anàlisi de l'antifranquisme es fa menys simple quan, a partir de la meitat dels anys seixanta, el Partit Comunista n'esdevé el pal de paller, si més no en el camp de l'agitació social i en el sector intel·lectual. No es tracta d'una operació nova. En el període d'entreguerres, els agents soviètics havien aconseguit  capitalitzar  i manipular bona part del sentiment antifeixista europeu. Qui en vulgui conèixer mes detalls que llegeixi la biografia Willi Munzenberg escrita per Stephen Koch titulada El fin de la inocencia (3). Entre els engatussats -o innocents, en l'argot de la KGB- figuraven alguns dels escriptors més destacats del moment. Per limitar-nos a França, citem els noms de Romain Rolland,  André Malraux o André Gide, abans que aquest escrivís el seu Retour de l'URSS (4). 

Durant el període d'entreguerres, però, eren pocs els escriptors francesos que es declaraven marxistes. Van començar per creure que la Revolució Soviètica era una esperança per a la millora de la condició humana i, més o menys desenganyats segons els casos, van refugiar-se en l'antifeixisme que enarborava la URSS. Després de la II Guerra Mundial la situació es torna diferent. La plana major de la intel·lectualitat francesa adopta el marxisme no ja com a doctrina sinó com a ciència.  La formulació és d'Althusser però molt abans Sartre i Merleau-Ponty ja havien advertit que fora del marxisme no hi havia res. I en aquest punt podem preguntar-nos: ¿Com és que l'experiència comunista, en un primer moment, i la filosofia marxista, pràcticament fins a la caiguda del Mur, aconsegueixen enlluernar bona part dels intel·lectuals de França, Itàlia i Espanya? La pregunta resulta encara més inquietant si tenim en compte que a Espanya tant Fernando de los Ríos, pel cantó socialista, com Angel Pestaña, pel cantó sindicalista, havien  advertit ja immediatament després de 1917 de la deriva que podia prendre, i que efectivament va prendre, la revolució bolxevic. Tots dos, enviats a Rússia per les seves respectives organitzacions, van demostrar ser molts més lúcids que la majoria d'intel·lectuals que els seguiria. Pestaña, per cert, era rellotger d'ofici (5).

La resposta és que Lenin va ser, sobretot, un intel·lectual i que la Revolució Russa és, sobretot, una revolució feta per intel·lectuals, tal com explica i documenta la professora Helene Carrere d'Encausse en la seva esplèndida biografia sobre Lenin (6). Lenin va  patir alguns anys de desterrament i va conèixer la presó  però, més que en cap altre lloc, Lenin, abans d'arribar al poder,  va passar llargues temporades a les sales de lectura de la Biblioteca Nacional de París i del Brittish Museum. I va viure a l'exili en pisos més aviat confortables, ben cuidat per la seva dona i la seva sogra. Lenin va ser un intel·lectual que es va autoimposar la missió de dur a la pràctica la doctrina marxista que era, a l'hora, utopia i ciència. És el fruit més radical dels postulats de la Il·lustració i de la filosofia optimista de Hegel. En el assaig, Pasado imperfecto, Tony Judt ho explica així: "La Revolución de 1917 fue, en lo esencial, una "revolución de los intelectuales" (...) Las justificaciones que adujeron Lenin. Trostki e incluso Stalin por haberse apoderado del poder y haberlo mantenido en Rusia y en otros países afectaron  con especial intensidad a quienes estaban hondamente imbuidos de las tradiciones del pensamiento radical que emanaba de la Francia del siglo XVIII" (7).   Per això la fi del comunisme, el 1989, implica també,  tot i que es tractava d'un edifici ja notablement esquerdat, la fi de la Modernitat.

L'antifranquisme d'arrel marxista presenta unes característiques pròpies, perquè la situació d'Espanya no s'assemblava, òbviament, a la que es vivia a França o en altres democràcies. I aquí hauríem  d'esmentar l'estratègia i els objectius del Partit Comunista Espanyol durant el llarg període franquista: des de promoure  la guerra de guerrilles fins a la formulació de la política de reconciliació nacional. Paral·lelament, però, aquest antifranquisme presenta, com no podria ser d'altra manera, punts comuns amb el moviment i la militància marxista dels països democràtics d'Europa. Fonamentalment,  la seva dependència als interessos polítics de la Unió Soviètica. Això és així d'una manera explícita com a mínim fins a l'assumpció per part del PCE, i del PSUC, de les tesis eurocomunistes formulades pels dirigents comunistes italians a partir de l'anomenat testament de Togliatti.  L'eurocomunisme és un míssil a la línia de flotació dels partits comunistes occidentals perquè un partit comunista que admet la propietat privada, la llibertat d'expressió i la pluralitat política, ¿en què es diferencia d'un partit socialista després, sobretot, de Bad Godesberg?  En aquest sentit, les memòries de Santiago Carrillo són molt recomanables perquè il·lustren d'una manera diàfana la dependència en tots els ordres del PCE respecte als interessos de la Unió Soviètica. I per un moment cal aturar-nos en aquest punt. Des de que al 1920, quan es va convèncer que la Revolució no triomfaria ni a Polònia ni a Alemanya ni molt probablement a cap altre país d'Europa, l'obsessió de Lenin -també, la seva taula de salvament--  va ser la construcció d'una Rússia comunista forta i sòlida. "Socialisme en un sol país" en va dir Stalin però la pràctica d'aquesta política ja havia començat abans. Un dels molts mèrits del llibre de Simon Sebag Montefiore titulat La corte del zar rojo és fer-nos veure, a través de la reconstrucció de les converses que mantenia amb els seus col·laboradors més propers, que Stalin se sentia, sobretot, hereu de Pere el Gran i d' Ivà el Terrible a qui considerava "el seu vertader alter ego, el seu mestre" (8). Entre nosaltres, alguns esperits especialment afilats com els de Nicolau d'Olwer o Santiago Nadal de seguida es van adonar que rere la pretesa solidaritat  revolucionaria i internacionalista soviètica s'amagava l'expansionisme rus més tradicional (9). Les conseqüències de la II Guerra Mundial ho corroboren. Allò que és realment important, per a Stalin, és que Rússia recupera no només els territoris perduts per la pau de Brest-Litovsk sinó que el seu domini militar s'estén fins a les portes de Viena.  La doctrina comunista només és l'excusa per dissimular   la vocació de domini.

Tant abans com després de la II Guerra mundial la relació dels governants de la Unió Soviètica amb els intel·lectuals europeus que no estan sota el seu control passa per diverses línies de defensa. La primera consisteix en aconseguir que aquests intel·lectuals parlin bé de la Rússia comunista. Això és, com hem vist, el que van intentar, i en bona part van aconseguir, Munzenberg i els seus col·legues. En el moment en què  aquesta primera línia falla, i a París comença a fallar a finals dels quaranta, quan les denuncies sobre l'existència de presons i camps de concentració i extermini ja no poden  ser dissimulades, en queda un altre com és l'assumpció de determinats postulats generalistes que afecten directament el conjunt de ciutadans europeus: l'antifeixisme fins a la vigília de la II Guerra mundial; la pau, a partir de l'adveniment de la Guerra Freda. El Consell Mundial de la Pau va ser, durant la Guerra Freda, un organisme dependent del govern soviètic que organitzava, periòdicament, congressos d'escriptors que comptaven amb la participació dels "innocents" de torn: la parella Simone de Beauvoir-Jean Paul Sartre i altres intel·lectuals, per exemple, catalans i espanyols, com  Josep Maria Castellet, Ricard Salvat o Maria Aurèlia Capmany, que tenien així oportunitat de trencar el seu aïllament. Atacar la Unió Soviètica era atacar la pau perquè paradoxalment la Unió Soviètica havia aconseguit emparar-se d'aquesta benintencionada bandera. Naturalment, allò que volien els dirigents del Kremlin no era preservar la pau --la van trencar a Berlín, Budapest, Praga, Txetxènia, l'Afganistan...-sinó conservar l'stau-quo.  Un statu-quo que no era homologable al dels països democràtics perquè estava basat en la dictadura i la repressió. Aquest va ser el mèrit del president Reagan i de Joan Pau II. No conformar-se amb la preservació de l'statu-quo en nom de l‘equilibri internacional sinó intentar trencar-lo, sense saltar-se formalment Ialta,  en nom dels drets humans i la llibertat dels pobles. Si no entenem això, siguin quines siguin les nostres creences, no entendrem el profund pro-nord-americanisme actual de bona part dels ciutadans dels països de l'ex-Europa de l'Est. No entendrem, per exemple, perquè Obama va triar Praga per pronunciar el discurs més ambiciós en el seu primer viatge a Europa.

Però quedava una última defensa intel·lectual davant l'evidència dels descrèdit del sistema comunista, com a realització pràctica, i del marxisme, com a doctrina filosòfica de la qual emanava.  I aquesta defensa consistia en rebutjar el dos sistemes enfrontats i apostar per una tercera opció, que no seria ni comunista ni capitalista. Aquest punt de vista també resultava beneficiós per als interessos soviètics perquè, a la pràctica, no qüestionava el seu statu-quo. I, sobretot, permetia mantenir  l'anticomunisme com la ratlla de la decència que cap demòcrata no podia traspassar.  És en aquest punt on antifranquisme marxista i guerra freda  es fusionen fins a fer-se indissociables. Pensem, per exemple, que aquest era el punt de vista no ja de Sartre, Simone de Beauvoir, Althusser, etcètera sinó també de Mounier i els seus hereus. Mounier va morir el 1950 però els seus hereus van seguir mantenint el seu anti-anticomunisme, per dir-ho en l'expressió de Judt, fins molts anys després. Tant en el llibre de Tony Judt com en el de Michel Winock, la figura de Mounier no queda, en aquest sentit, gaire ben parada. Winock, professor d'Història Contemporània a l'Institut d'Estudis Polítics de París, ha escrit un llibre fascinant titulat El siglo de los intelectuales (10). Del J'acusse de Zola fins a l'eclosió dels filòsofs  postmoderns el segle XX francès se'ns presenta, en efecte, com el segle dels intel·lectuals. La seva lectura ens permet entendre que una de les causes del desprestigi dels intel·lectuals,  i de la desaparició de la figura del  maitre a penser, és  la seva relació amb el comunisme i el marxisme. Pocs d'ells s'escapen a la seva seducció.  Entre aquests pocs, André Gide, Raymond Aron, Albert Camus.

Els intel·lectuals i polítics antifranquistes catalans s'emmirallaven, sobretot, en els intel·lectuals francesos. La influència dels intel·lectuals francesos va ser extraordinària i, de vegades, anava més enllà de la ideologia.  Un dels dies més feliços en la vida de Maria Aurèlia Capmany va ser quan va aconseguir compartir tertúlia amb Jean Paul Sartre en un dels Congressos a favor de la Pau en el qual van coincidir. En els seus viatges a França, la Capmany complia sempre un ritual. Fumar els mateixos cigarrets que fumava Sartre i beure la mateixa cervesa ("Pelforth brune", per als mitòmans). I no estava reunit Alfons Comín, o s'hi acabava de reunir, amb la viuda de Mounier, una de les vegades que la policia franquista el va detenir? La doble adscripció de Comín, catòlic i comunista de forma orgànica a l'hora, ¿no és una conseqüència més o menys directa del pensament mounerià? Més enllà d'aquestes anècdotes, que tanmateix em semblen significatives, és evident que l'anti-anticomunisme, tot i que s'han complert més de vint anys de la caiguda del Mur, continua essent una de les tradicions més arrelades al nostre país. N'hi ha prou en llegir les memòries d'alguns dels polítics i intel·lectuals de l'antifranquisme, de Jordi Solé-Tura a Josep Maria Castellet, per adonar-nos de com de viva segueix aquesta tradició. És ben comprensible que això sigui així. Perquè tal com passa amb la figura de Lenin una revisió de l'anti-anticomunisme afectaria el moll de l'ós  del pensament i l'activitat de molts dels intel·lectuals d'aquests darrers anys. ¿Què diríem, per exemple, dels cantants i escriptors que haguessin acceptat viatjar  a l'Alemanya hitleriana i que, a la tornada, no s'haguessin convertit en antifeixistes militants? Alguns dels  nostres escriptors van viatjar a Rússia i als països sotmesos a Rússia i no es coneix cap article o declaració mostrant la seva indignació o el seu rebuig per allò que havien vist. El comunisme podia ser un règim polític repudiable però no es tractava de caure en l'anticomunisme. En aquest sentit, seria interessant un estudi -relativament fàcil de fer, d'altra banda-sobre la recepció de la visita de Soljenitsin a Espanya, l'any 1976.  Puc avançar que va ser rebut, per l'esquerra intel·lectual, amb tanta hostilitat com ho havia estat a França. I, en canvi, l'Arxipèlag Gulag no és només una obra mestre des del punt de vista literari i de denúncia política sinó que marca, d'una manera inexorable, la fi d'una època perquè fa impossible la repetició d'alguns dels  tòpics substantius que fins aleshores l'havien caracteritzat (11).

Ara bé, també a Catalunya hi ha haver excepcions. També a Catalunya hi va haver intel·lectuals que van assumir i mantenir una digne posició antifeixista i anticomunista alhora. Que no siguin els més ben representants en el nomenclàtor de les nostres ciutats, i en especial el de Barcelona, no els treu mèrit personal i històric. No formen una nòmina homogènia perquè els dos bàndols enfrontats durant la Guerra Freda representaven inequívocament la Democràcia, amb totes les mancances que es vulgui,  i al Totalitarisme.  I, entre els partidaris de la Democràcia, n'hi havia de conservadors, liberals, socialdemòcrates, etcètera. En trobaríem uns quants, de noms. Se m'acuden els de  Joan Triadú, Maurici Serrahima, Jordi Pujol, Nèstor Luján, Ramon Trias Fargas,  Heribert Barrera, Josep Pallach,  Víctor Alba...  Per cert:  S'imaginen una exposició al CCCB sobre aquest tema?

Tampoc no sabem si després de la II Guerra Mundial, l'activitat que fins aleshores havia dut a terme Willi Munzenberg va tenir successors. Caldria anar als arxius de la KGB i veure què s'hi pot consular i què s'hi troba. Però sembla lògic pensar  que ha d'existir un fil roig, i mai més ben dit, entre els interessos dels dirigents de la Unió Soviètica i l'ebullició del marxisme intel·lectual a casa nostra. De moment, però, ningú no s'ha mostrat gaire delerós de comprovar aquesta hipòtesi.

 

 

Notes

1. Veure, per exemple, les Memòries d'un espectador de Carles Sentís (La Campana, 2000). Concretament, el capítol titulat "L'intent fallit d'Estoril" (pàgs. 319-340).

2. Veure el segon volum de Primera clandestinidad (Antártida/Empúries, 1995) de Gregorio López Raimundo. Concretament, el capítol titulat "Las huelgas de Barcelona" (pàgs. 203-235).

3. Stephen Koch. El fin de la inocencia. Willi Munzenberg y la seducción de los intelectuales. Pròleg de François Furet. Tusquets, 1997.

4. D'aquest llibre d'André Gide n'existeix una versió catalana: Retorn de l'URSS. Edicions del 1984. (1986).

5. Fernando de los Ríos va publicar Mi viaje a la Rusia soviética, el 1921. Alianza Editorial va reeditar el llibre l'any 1970. També l'Informe de mi estancia en la URSS, d'Angel Pestaña, va ser publicat presumiblement el 1921. N'existeix una reedició feta per ZYX, el 1968.

6. Helene Carrère d'Encausse. Lenin. Espasa, 1999.

7. Tony Judt. Pasado imperfecto. Los intelectuales franceses 1944-1956. Taurus, 2007. Pàg. 192.

8. Simón Sebag Montefiore. La corte del zar ruso. Crítica, 2004. Pàg. 172.

9. El gener del 1940, Lluís Nicolau d'Olwer va publicar un article  a la Revista de Catalunya. on diu: "La glòria de la Santa Rússia, ahir, i la dictadura del proletariat, avui, no són mes que la bandera canviant del mateix imperialisme moscovita". Tres anys després, concretament,  el 8 de maig del 1943 Santiago Nadal publicava un article a  Destino titulat  "Reflexiones al margen de Katyn" on diu, entre altres coses: "El comunismo no ha hecho desaparecer, bien al contrario, las conocidas  ambiciones imperiales de Rúsia".

10. Michel Winock.  El siglo de los intelectuales. Edhasa, 2010.

11. Alexandr Soljenitsin. Archipiélago Gulag. Tusquets,  2005.

----------------------

VIA. octubre 2011.

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1486
2
Comentaris afegits 
antidretà (CAT) 05-11-2011 - 23:22
El comunisme en la seva versió soviètica era un mal model, però també ho és el capitalisme que tant defensen els liberals. Tant l'un com l'altre són uns mals models incapaços de respondre als grans reptes que planteja actualment la humanitat.
Francesc (Barcelona) 02-11-2011 - 15:30
Esplèndid! Quin goig llegir els seus articles, sr. Pons. Moltes felicitats.
TORNAR