05 de Febrer de 2010

"Visca Catalunya. fevrier 1939"

Aquests dies fa  71 un anys de l'ocupació de Catalunya  per les tropes insurrectes. Aleshores una gernació de catalans emprenia el camí de l'exili mentre d'altres romanien a casa seva a l'espera  d'un futur que els feien tremolar. També hi havia, cal dir-ho, qui ho celebrava. Els aniversaris, de vegades, son bons de recordar, màxim si es poden il·lustrar amb alguna anècdota.

  El país estava desfet i les possibilitats de reconstruir-lo es veien més que llunyanes. La moral estava per terra  mentre "los vencedores" es passejaven ufanosos per la ciutat i començaven el trist paper de la repressió.

Els que som fills de la llarga postguerra encara hi ha coses que ens emocionen i una d'elles es la carta que va rebre Jaume Sabartés. Vivia a Paris i en obrir la correspondència es va trobar una senzilla nota que deia "Visca Catalunya. 28 fevrier 1939" i sota la signatura de Pablo Picasso.

Quan Daniel Giralt-Miracle va explicar aquesta anècdota en una conferència en el Palau de la Generalitat va emocionar a no pocs. El marc -una institució recuperada- feia bo de recordar perar aquell missatge d'esperança que un pintor malagueny amb cor català donava quan tot es veia negre. Aquesta anècdota em sembla que es poc coneguda, i si la sap molta gent es igual. Es bo de repetir-la.

També es una lliçó per aquells que son més catastrofistes del compte: Catalunya es un país que té més de mil anys d'història, les ha vist de tots colors, uns agradables i d'altres més foscos i ens en hem anat sortint més bé que malament. Amb aquesta experiència, quan temps difícils, es bo que surti un Picasso que ens animi amb un "Visca Catalunya"