22 de Novembre de 2009

"Som espanyols? ¡Parlem-ne!"

L´any 1896 Enric Prat de la Riba va publicar un articlet que titulava Som espanyols? Parlem-ne. El diari "La Renaixença" va ser segrestat i el text va servir per potenciar els moviments catalanistes.  La decisió governativa va tenir els efectes contraris dels que pretenia i va contribuir a potenciar i articular els moviments nacionalistes

Avui  dia potser alguns es fan aquesta  mateixa pregunta. Ara mateix hi ha convocats pel proper 13 de desembre una pila de referèndums sobre l' independència a diferents pobles de Catalunya. La jacobina premsa estatal es frega les mans escandalitzada. Mentre el Tribunal Constitucional no sap com sortir-se'n  amb el recurs contra l'Estatut, un grup d'entitats privades veuen com la seva proposta de fer una consulta popular no para de rebre adhesions, i cada cop d'entitats més significatives. D'altra banda el precedent d'Arenys va obtenir una participació considerable i el de menys es que les autoritats pertinents desqualifiquin aquestes consultes basant-se en que no tenen cap pes legal. És igual, jo dels partits m'amoïnaria al constatar que a Catalunya hi ha un fort malestar pel tracte que se'ns dona i que propicia que cada cop hi hagi persones més incòmodes.

"España, una unidad de destino universal"  o allò de "la sagrada unidad de la patria" m´explicaven fa molts anys a l'escola. També l' ultradretà José Calvo Sotelo va dir "prefiero una España roja que una España rota". Tot sovint  la gent -fins i tot la més preparada- té conceptes que els  van inculcar a l´escola i mai se'ls han replantejat. És la frase a un fill: "Nen, tanca la porta. ¿Per què?" I la gran raó es un  "perquè  sí". Són molts els qui han donat per bo això d'Espanya i ni  tants sols es plantegen que l'actual situació és fruit d'una casualitat. Les coses van anar duna manera i en podien haver anat d'una altra. Però recordar-ho és  per alguns una blasfèmia i motiu d'excomunicació si, a més,  pretenen plantejar un futur diferent.

Alguns catalans tenen l´ impressió que encara som terra conquerida (i és cert que estem acostumats a perdre. Primer va guanyar el Trastámara Fernando de Antequera en detriment de Jaume d'Urgell en el Compromís de Casp, després Felipe V amb el decret de la Nova Planta, més tard molts catalans varen perdre la guerra civil..). Recents són les paraules de l'escriptor Gonzalo Torrente Ballester  que, quan es  reclamava el retorn de l'arxiu de Salamanca, expressaven potser quelcom més que una opinió en dir que aquell arxiu era "un botín de guerra".

A Catalunya hi ha molta gent que és catalanista, bastants nacionalistes i alguns separatistes. Molts també estan bé pertanyent  a Espanya sempre i quan  ens deixen ser catalans i  ens respecten. D'altres, fins i tot, encara que no ens respectin

  Com sovint molta gent es  sent discriminada i de vegades humiliada pels plantejaments centralistes,  les postures es van radicalitzant i aquest camí  se sap com comença però es difícil d´ esbrinar com acaba (per cert, si la proposta independentista cobra força, tinc una certa curiositat per veure la postura que pren CiU).

De moment hi ha un referèndum amb la pregunta  "¿està vostè d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió  Europea?". És clar que perquè fos vàlida la formulació,  caldria saber si la Unió Europea estaria disposada a admetre'ns ( i no sembla que la centralista comunitat europea  vegi ara amb gaire bons ulls les aventures independentistes).

Dit això, fóra bo que es sabés quanta gent es fa la mateixa pregunta que a finals del SXIX es va fer Prat de la Riba i, un cop coneguda la resposta, a qui  li correspongui, tregui les conclusions pertinents. Es clar que -també cal dir-ho- el qui fou president de la Mancomunitat i creador de l´Institut d'Estudis Catalans també somiava en una "Catalunya gran en una Espanya gran".