30 d'Octubre de 2009

Sobredosi de canals de televisió

  "Catalunya no pot suportar 92 televisions". El president del Consell de l´Audiovisual de Catalunya (CAC) va ser contundent en una compareixença parlamentària el passat dia 16 que ha passat desapercebuda. Després de la guerra que va haver-hi per fer-se amb alguna llicència d´un dels 92 canals -impugnacions i picabaralles polítiques incloses- que pretenien configurar una televisió de proximitat ara resulta que només 47 dels beneficiaris les han posat en marxa, de les quals 36 son privades i 11 públiques (i la majoria ja funcionaven amb analògic), d´altres han tornat al CAC la concessió.

Lluny queden els debats parlamentaris que -dins dels seu purisme- van fixar unes limitacions draconianes a tots aquells que volguessin tenir una televisió local  amb la TDT (a d´altres indrets no van tenir tants escrúpols i les van concedir a dit i sense limitacions).

 La voluntat de crear un "espai de comunicació català" s´està demostrant inviable per aquest camí. Primer, mantenir un canal de televisió es car, la producció pròpia també, així com es onerós cost de la transmissió de la senyal. El voluntarisme que pretenien els legisladors per tirar endavant el projecte te un límit. Els catalans van passar-se durant el setembre 273 minuts cada dia davant de la televisió i  més del 75% de llars ja tenen accés a la TDT i per tant a gairebé mig centenar de canals. A la sobredosi d´oferta l´audiència majoritàriament es decanta, però,  per seguir veient els canals generalistes de sempre. La resta quasi no te públic.

Introduir una nova marca en el mercat es molt costós i no sols en temps de crisi. El CAC encara vol salvar el seu model, però es cada dia més conscient de les dificultats que hi ha per implantar-ho. Però molts ajuntaments o consells comarcals tenen altres prioritats en les seves inversions i els empresaris privats veuen molt pelut no tant els obtenir beneficis si no l´evitar grans pèrdues. A més el mercat publicitari es molt limitat i la persecució del Gobierno a les televisions públiques no ajuda. Fins i tot una cadena com 8tv, que emet per tota Catalunya i amb un teòric mercat publicitari important té unes audiències molt minses i es més que deficitària.

La TDT es un sistema de transmissió de senyal i obre moltes portes, com l´interactivitat que ara està oblidada. En canvi la societat no sembla que estigui especialment interessada en tenir una pila de canals. Sols els gran esdeveniments esportius trenquen els hàbits dels consumidors, però això no fidelitza un nou públic per la cadena (sense tenir en compte que molt aviat la majoria d´aquests espectacles seran de pagament)

Ara sembla que el projecte de la televisió de proximitat (treien les cadenes locals que des de fa temps funcionaven a nivell local i que continuen fent-ho) es una utopia. Era previsible i potser el Parlament i el CAC, a l´hora de prendre decisions, faria be potenciar coses que a més de ser desitjables fossin viables.

Però també cal dir que aquí, com a mínim hi havia un projecte amb uns objectius clars, encara que massa ambiciosos i difícilment realitzables. En canvi a la resta d´Espanya dona la sensació que en aquest terreny tot es improvisació segons els interessos dels actuals operadors de les televisions privades agrupades a la Uteca (Unión de televisiones comerciales asociadas) i el principal afectat d´aquestes decisions es la televisió pública estatal. I el Gobierno socialista, pel que sembla, es més partidari de tenir contents als que fan teleporqueria que no el potenciar una televisió pública de calitat