20 de Setembre de 2009

Por de preguntar

Ara resulta que alguns descobreixen que a Catalunya hi ha importants sectors de la societat que somien amb la independència. La classe política espanyola sembla que està esgarrifada amb la consulta d'Arenys de Munt i la catalana no sap cap on mirar per intentar seguir canalitzant els camins pels que ha de desenvolupar-se la vida del país. Aquest referèndum els ha descol·locat a tots.

Ningú no ha descobert el món amb el resultat d'aquesta consulta, però si que ha quedat clar que "el que es vol ignorar no s´ha de preguntar". Per l'actual sistema n'hi ha prou que la veu del ciutadà sols es pugui expressar en limitades ocasions i en preguntes molt programades per que no inquietin a ningú. En les eleccions pots escollir uns o d'altres; fora d'aquestes opcions predeterminades l´espai està tancat. Ja s´han preocupat de fer unes lleis que difícilment admeten nouvinguts (i la prova es que des de les primeres eleccions sols excepcionalment han entrat en el repartiment d´escons partits nous i fins ara la seva vida ha estat efímera. Fins i tot es neguen a les llistes obertes, no fos cas que els "capos" resultessin esquitxats.

Tampoc les iniciatives legislatives populars, tot i haver de recollir milers de firmes, no acostumen a prosperar quan arriben al Parlament o al Congrés. Està clar que l´actual classe política practica allò de "tot per al poble però sense el poble" i quan no tenen prevista una resposta que els sigui favorable es limiten a no preguntar. Si la imaginació popular aconsegueix un espai per fer sentir la seva veu, les desqualificacions no tarden a ploure per part d´aquells que tenen la pell massa fina per permetre que s´els hi esvaloti el galliner. El cap i a la fi, els parlamentaris també pateixen el control dels seus òrgans de direcció i si algú gossa pensar per ell mateix sap que en les properes eleccions no el posaran a les candidatures. El sistema actual no permet més heterodoxes que els testimonials (que fan maco i donen una imatge de pluralisme). Però a l´hora de la veritat, amb les coses de menjar no si juga i per això no cal preguntar, n´hi ha prou en atorgar-se la veu del poble des de les diferents tribunes públiques (i així marginar els temes llefiscosos)

En el conflicte del País Basc hem sentit moltes vegades que en la nostra democràcia "es pot plantejar tot, totes les idees hi caben i es poden defensar sempre i quan no es faci mitjançant la violència" Ara els representants del que "es políticament correcte" diuen que consultes pacífiques com les d´Arenys no s´han de fer. Un no pot si no preguntar-se ingènuament ¿PER QUÉ?