15 de Novembre de 2009

Llibertat d´informació?

De vegades es necessari marcar la diferencia entre la llibertat d´expressió amb la llibertat d´informació. La primera es poder defensar qualsevol idea. La llibertat d´informació es més limitada ja que sols defensa poder explicar els fets que passen. (i  normalment aquesta llibertat sols la gaudeixen els propietaris dels mitjans de comunicació, que son els que decideixen el que es publica i el que es calla). A més, últimament en nom d´aquestes dues llibertats sembla que alguns en reivindiquen una tercera, concretament la llibertat d´insult.

Jo voldria sortir en defensa d´una vella idea del periodisme que es allò de veure, escoltar, contrastar per tractar d´interpretar el que passa i explicar-ho d´una manera planera els fets que son d´ interès públic.

Per una part,  ara ens trobem que molts s´autoqualifiquen de periodistes i en nom de no sé exactament quin dret es dediquen a burxar en les misèries i intimitats d´uns personatges que son famosos per què surten per la tele (i surten per la tele per què son famosos). Això no té res a veure amb el periodisme.

També te poc a veure amb el periodisme el ser una corretja de transmissió dels polítics o empresaris havent de combregar amb tot el que diuen en les innombrables rodes de premsa que no admeten preguntes... (cada cop que m´ho diuen em pregunto  "per què" i la resposta no acostuma a ser massa edificant).Volen que s´escrigui al dictat i després parlen de transparència... El "avui no toca" pujolià ha creat escola. I sovint els professionals -i n´hi ha de molt bons- cansats de lluitar abans de publicar res pensen amb els interessos de l´empresa per la que treballen ("¿Avui qui son els bons?), mentre d´altres no es compliquen la vida i es limiten a allò de dir el que ha dit un i el que li ha contestat l´altre... es una manera de no buscar-se problemes... Subvencions, anunciants i amics dels amics del amo tenen molt a veure en aquestes actituds.

Tampoc es periodisme jugar a política. D´exemples n´hi ha molts. Un diari s´ha passat mesos assenyalant a ETA com l´autor de la matança d´Atocha o un altre que segons els seus interessos empresarials defensa al Govern de torn o l´ataca amb duresa., o el nerviosos que s´han posat alguns directors a l´hora de decidir al tractament que donaven al cas Millet o com va informar una televisió autonòmica del cas Gurtel, o estómacs agraïts que defensen quan convé l'indefensable i reparteixen credencials de culpabilitat o innocència ...  Son sols botons de mostra.

 Fer periodisme es mirar el que passa, buscar especialistes que ho expliquin, interpretar les fonts i traslladar-les al públic amb un llenguatge entenedor. I com els fets poden tenir moltes interpretacions, s´ha d´explicar les diferentes lectures que fan els diferents sectors consultats. El receptor ja es prou gran per treure les seves pròpies conclusions. Al cap i a la fi les coses passen i els periodistes no en tenen cap culpa ni es la seva feina jutjar-les, en tenim prou en intentar explicar-les.

Aquell vell principi que els fets son sagrats i l´opinió es lliure sembla que ha quedat reduït en una de les assignatures "maries" de la carrera: concretament la que parla d´ètica.