25 d'Octubre de 2009

Dues poesies i una cua

  No sé per què però m´ha semblat que dos velles poesies entrecreuades no sols estan de rabiosa actualitat, si no que a més es complementen. Una es la Oda a Espanya que va escriure Joan Maragall en juliol del 1898 sota la influència de les guerres colonials. Comença amb un "Escolta, Espanya, la veu d´un fill que et parla en llengua no castellana... en aquesta llengua pocs t´han parlat, en l´altra massa". Desprès de retratar les conseqüències d´aquelles guerres acaba amb un contundent "Adéu Espanya".

L´altre poema es de Salvador Espriu, publicat el 1955 començava amb un "Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra i com m´agradaria d´allunyar-me´n nord enllà.." però conclou que "no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car soc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria". Es l´Assaig de càntic en el temple, que popularitza Raimon.

Em sembla que aquests dos poemes son avui d´una gran actualitat. Agafen les dues cares d´una mateixa moneda i retraten un estat d´ànim sospito que bastant ampli a Catalunya. Per una banda, pateixen la incomprensió que actualment hi ha a Espanya envers a nosaltres, que molts qualifiquen de catalanofòbia, que cada dia s´accentua més, i que des d´algunes plataformes oficials encomanen a importants sectors de la població. Maragall, que va lluitar per l´entesa entre Catalunya i Espanya i no es pot dir que fos un radical, acaba el poema amb un "adéu Espanya"

Per altra banda, també hi ha un desencís per com van les coses en el propi país, i no tant sols per l´actual crisi econòmica, si no per moltes altres coses que sovint queden amagades en l´insatisfacció personal i que es transformen amb el conformista "no hi ha res a fer".  Però, com conclouen les dues poesies ens queda un país en el que "em quedaré aquí fins la mort", amb el que demostren que de país (i encara que hi hagi gent que "amb la bandera amaga la cartera), ens agradi o no, només en tenim un i millor o pitjor es el nostre. Així opten per seguir jugant la partida ja que saben que l´home fa la historia però no hi tria les circumstàncies. 

I ja que anem de poesia, acabem amb La vaca suïssa, una parodia que va fer Pere Quart de la maragalliana La vaca cega. Acaba dient "temps era temps que hi hagué una vaca que fou cega, jo soc la vaca de la mala llet".