26 de Gener de 2012

Carme Chacón, una "altra catalana"

Ara s´ha posat de moda  parlar de "discurs únic". El PP ho ha fet sempre i la seva direcció ha fet i ha desfet com ha volgut i, a més, ha exigit adhesions incondicionals. A can socialista s´admetia -fins ara- una certa discrepància, però ara els dos candidats a dirigir-lo proclamen la necessitat del discurs únic (malgrat aquella frase d´Alfonso Guerra que deia que "qui es mogui no surt en la foto). És un dels pocs missatges que transcendeix de l´actual període precongresual del PSOE .

L´altre missatge que també arriba al comú dels mortals és el que proclama Carme Chacón per les espanyes: la seva renúncia a Catalunya. Quan en el pacte d´abril, en el llunyà  1977, el Partit dels Socialistes de Catalunya -que majoritàriament eren nacionalistes- es van federar amb el PSOE fusionant-se amb la Federación Catalana del PSOE, en el partit hi havia dues ànimes difícilment compatibles: l´espanyolista i la catalanista. Amb el temps els darrers  se han anat imposant i copant la direcció. El servilisme respecta al PSOE ha estat per molts escandalós (la paraula federal d´aquest partit és un mot sense més significat que el fer maco). El gruix de la militància del PSC  la tenen en una part molt significativa en el nomenat "cinturó vermell", on els sentiments no ja nacionalistes, sinó senzillament catalanistes no abundaven. Qui paga mana, o sigui que els vells dirigents els van arraconar.

Pasqual Maragall va donar suport a Rodríguez Zapatero per la secretaria general del PSOE quan aquest defensava les tesis federalistes del ex president català. Va ser un miratge, per què molt aviat els del carrer Ferraz van posar els punts sobre les is i van defenestrar en Maragall.

Des d´aleshores  s´ha accentuat el servilisme del PSC, fins i tot aquesta hospitalenca que fa temps que viu a Madrid es va felicitar per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l´Estatut i no cal dir que va ser coherent i no va participar en la gran manifestació de repulsa ni en la indignació de molts catalans. En conseqüència, és una ferma defensora de la disciplina de vot dels parlamentaris catalans en el Congreso i és molt crítica amb les veus que dins del PSC reclamen un grup parlamentari propi en aquesta cambra i fins i tot els que pretenen votar diferent  en ocasions puntuals. No és tant coherent, en canvi, amb el que deia fa quatres dies en la campanya electoral pel Congreso.

Ara fa campanya per la península i sembla que dia si, d´altre també, és vagi fent perdonar que és catalana pel fet d´haver nascut a L´Hospitalet. Fins i tot explica que "combato amb ungles i dents la proposta del pacte fiscal", que segons Artur Mas és un ampli desig de la societat catalana. Es clar que amb aquests plantejaments, en les darreres eleccions la candidatura de la que era cap de llista va perdre mig milió de vots i el que diu que es el seu partit (PSC) està en una situació de greu crisi.

Jordi Pujol ha defensat que és català "qui viu i treballa a Catalunya i té voluntat de ser-ho", una definició integradora acceptada per la majoria dels partits. La pregunta és si la ex ministre de Defensa "vol ser catalana", per què en la seva activitat política no exerceix de catalana, i a més, sembla que se n´avergonyeix de ser-ho .