18 de Març de 2010

Cal un canvi, però ¿hi ha recanvi?

"Aquest cop no sé a qui votaré" Es una frase que no costa gaire de sentir i que mostra una profunda decepció de molts ciutadans envers la classe política. Tant aquí com a Madrid els equips governants han perdut la credibilitat, mentre no es veu ningú en l'oposició que generi grans confiances, ja que sovint la seva tasca transmet la sensació de ser el partit del "no" o que busquen rendes electorals amb una política del "contra pitjor, millor".

El tripartit transmet la sensació de que està esgotat. Un dels seus partits ha entrat en una de les seves moltes crisi i desercions. A més, tenen un vicepresident en el Govern defenestrat pel seu partit  i que dona  la sensació de que aprofita els darrers mesos del càrrec per a fer turisme. De l´altre soci del Govern farem la caritat de no parlar-ne. Mentre el mèrit més gran del President sembla ser el de posar pau entre les freqüents picabaralles dels seus socis. No es d'estranyar que Montilla per molts encara sigui una incògnita. Caldria veure quina  talla donaria si realment pogués governar sense la companyia d´uns socis que tot sovint li posen pals a les rodes.  El que sembla clar es que el país no te una cultura de governs de coalició. (Per cert, quan no es té res a dir o no es vol dir res, no cal demanar una entrevista a TV3, on la Terribas li tenia que treure les respostes amb llevataps)

Si mirem l´oposició, el principal partit pateix una greu contradicció: fa una política tant corrosiva aquí com constructiva a Madrid. Segurament el PSOE veuria amb bons ulls que recuperessin la Generalitat per què de ben segur les relacions serien més còmodes que amb "els toca nassos del PSC". Ara CiU va amb una certa prudència com a gat escaldat després de guanyar en les enquestes i perdre les eleccions (si guanyar vol dir governar), però molts no veuen en Artur Mas un personatge carismàtic com va ser en Jordi Pujol. Tant mateix moltes de les seves iniciatives parlamentàries no les faria si fos el responsable d'aplicar-les. Sovint, les ganes de desgastar al Govern li fa perdre la centralitat del missatge de la seva formació.

El PP català -per la seva part- es un partit que té més vots que influència en el dia a dia de la vida política catalana. Viu al dictat del madrileny carrer Génova i la seva autonomia es més que migrada. En el territori te poc pes a nivell municipal, pel que es una força estranya en la vida del país i el seu protagonisme es equiparable  al dels recursos que presenta en els tribunals. A més, Madrid imposa elecció darrera elecció un candidat nou. Unes vegades té un perfil més centrista i catalanista (Piqué) i d´altres més espanyolista (Vidal Quadras).

En aquest context no es d'estranyar que sorgeixin com a bolets noves plataformes. Alguns s´oloren que una part significativa de l´electorat s´està replantejant el seu vot i es llencen a portar-lo al seu molí..  Els independentistes  han tingut algun èxit que no han tardat en espatllar-lo em picabaralles internes (i l´electorat acostuma a ser molt dur amb les divisions internes). Sovint,  plens d'entusiasme davant dels seus correligionaris, se´ls omple la boca amb afirmacions que segurament no dirien si les pensessin . A més, la paraula aixopluga un grup de gent tant diversa que es molt difícil que s´arribin a entendre, i això propicia que alguns pensin amb el "no es això, companys, no es això".

 Dels altres partits que estan sortint en parlo amb el  silenci. Però entre tots -més l´abstenció i el vot en blanc- poden tenir una influència decisiva a l´hora de configurar el futur mapa polític, encara que no aconsegueixin arribar al Parlament.

Ara sembla  que son molts els que creuen necessari un canvi, el que també està clar que també son molts els que no veuen clar qui pot ser  el recanvi, i d´altres, possiblement, vagin a votar tapant-se el nas.