19 d'Octubre de 2009

Alguna cosa es mou

En política és molt important controlar els temps. El projecte independentista de Reagrupament sembla que neix en un moment propici: a un any de les eleccions, és a dir, a temps d'explicar el projecte. En una societat molt desenganyada de la política, amb bastants partits en crisi interna i amb una proposta estrella que en aquests moments pot tenir públic.

De moment, la seva irrupció ha propiciat que tot el mapa polític es mogui davant el nouvingut, que els partits que estan instal·lats es neguitegin perquè no poca gent es replantegi l'us que fa del seu vot. Fins i tot persones que no pensaven votar, estaran disposats a fer confiança a una proposta que, avui per avui, sembla utòpica (hi ha qui ha comentat que "aquesta és la meva aposta", no perquè sigui independentista sinó perquè veuen una possibilitat de "tocar els nassos" als actuals polítics, d'aquí i de Madrid, que segons quins temes els posen molt nerviosos). Que passin coses, per als observadors de la vida política, sempre és d'agrair. Aquesta proposta, a alguns, els ha despertat il·lusions.

Mentre, Esquerra -l'altre partit suposadament independentista- segueix la seva tradició interna de viure un altre dels seus periòdics conflictes que sovint l'han portada a escissions. A d'altres, com CiU, la proposta sembla que els ha desconcertat tant com les iniciatives privades de convocar referèndums sobre la independència.

Ara tenen temps per intentar cercar un espai electoral. És evident que a Catalunya hi ha persones que no sols somien amb la independència sinó que fins i tot la veuen econòmicament i políticament viable. Però aquesta hipòtesi l'hauran d'explicar molt bé els dirigents de Reagrupament per atreure a aquells que es pregunten: la independència, per fer què?

Tanmateix, cal avisar que el projecte té el perill d'agrupar massa galls en un mateix galliner. M'explico: ara tot son adhesions, però han de tenir molta cura per trencar aquella vella tradició dels sectors independentistes catalans on els participants sovint acaben tirant-se els plats pel cap. No és estrany que poc després que un projecte comença a caminar, surtin veus dient allò de "no és això, companys, no és això" o que les aspiracions d'alguns porti a la desfeta.

Ara que l'equip que encapçala Carretero ha aconseguit posar el projecte en marxa han d'estar alerta que la joguina no se'ls esmicoli en mil i una faccions. La història del nacionalisme català ha donat moltes lliçons d'aquest tipus. Són pocs -o molts- però massa sovint mal avinguts.

La primera passa ja l'han donada i cal recordar que, per arribar a una fita, s'ha de començar amb una primera passa. Ara cal veure com gestionen les següents, que segurament són tant o més difícils.